ELS MOLINS SUBTERRANIS DE LE LOCLE

Com és ben sabut, els catalans, de les pedres en treiem pans. Aquesta frase seria un autobombo insoportable i chauvinista, si no fos que la va escriure, en castellà, Francisco Gregorio de Salas, un eclesiàstic espanyol del segle XVIII (Jaraicejo, Cáceres 1729 – Madrid 1808). Aclarit, doncs, que així és com ens veien a Espanya fa 250 anys, no cal dir que la “tradicional laboriositat catalana” no és una exclusiva.

He visitat recentment una instal•lació industrial que no coneixia, en un lloc on poca gent d’aquí va a fer turisme: el Col-des-Roches, entre Villars-le-Lac i Le Locle, localitats del Jura francès i suís, respectivament. Le Locle és una població on hi ha, junt amb La Chaux-de-Fonds, la major part de fàbriques suïsses de rellotges, com Tissot, Zodial, Zenith, Cartier, TAG Heuer o Breitling. Si no et sonen aquestes marques és que no tens prou diners…

Pot sorprendre que a unes localitats situades a més de 1000 m d’alçada, i amb hiverns on s’arriba en algunes ocasions a -40ºC hi hagi una indústria tan sofisticada des del segle XVII, que lliga amb les rellotgeries de Besançon, ben a prop. Sembla que la història té un origen religiós: el calvinisme va prohibir l’ús de joies ostentoses, i els nobles i rics van començar a tenir a casa rellotges de paret sofisticats. Des que Huygens va inventar la molla espiral per fer anar el rellotge, es van poder construit rellotges de butxaca, i va ser al Francocomtat (Besançon) i al cantó de Neuchâtel on s’hi van especialitzar. La crisi per la invasió del rellotge electrònic japonès (SEIKO, CASIO) va poder ser superada per la creació del rellotge de plàstic SWATCH, però els caríssims rellotges mai no van deixar de fabricar-se.

Doncs, a Le Locle, fronterer amb França, acostumats a fer rellotges, van dissenyar un sistema industrial dins d’una cova. No per fer rellotges, sinó per moldre sègol i blat de moro i fer-ne farina per a persones i animals, per moldre avellanes i fer-ne oli, o per serrar fusta.

A la cova hi entrava el cabal d’aigua del riu Bied tot l’any, i a algú, el 1652, se li va acudir d’aprofitar l’energia hidràulica per fer anar una sínia que generés moviment de rotació: el típic aprofitament d’un corrent d’aigua… però fet a l’interior d’una cavitat relativament estreta. I la cosa va anar progressant, perquè al final hi havia fins a cinc rodes hidràuliques una a sobre de l’altra, aprofitant les formes torturades de la cova, i algunes d’aquestes rodes arribaven a tenir fins a sis metres de diàmetre, totes de fusta. El desnivell total d’aigua era de 23 metres, i la cova segueix molts metres més. Muntaven les rodes a dins mateix, en un taller fet dins de la cova, perquè no podien entrar-les senceres.

Esquema de la visita actual.

Esquema de la visita actual.

Posteriorment es va simplificar el sistema reduint el nombre de rodes, van substituir els engranatges de fusta per engranatges metàl•lics, i després els eixos i les mateixes rodes. La darrera novetat va ser fer que els molins i màquines estéssin quasi a la superfície, on hi feien arribar eixos giratoris impulsats per l’aigua de l’interior. Finalment, l’arribada de l’electricitat a finals del segle XIX va tornar obsolet tot el sistema, que es va desmuntar.

Durant més de quaranta anys la cova va servir com a abocador dels residus dels cossos de les vaques i bous que arribaven amb els trens transfronterers, i que escorxaven a la mateixa frontera per evitar infeccions. Enterraven els residus -i els animals malalts- en calç viva, i allà es quedaven. I això, fins al 1966, en que es va clausurar.

Un dels molins en un gravat de 1838. Fes clic per ampliar.

Un dels molins en un gravat de 1838. Fes clic per ampliar.

El 1973 un grup de voluntaris es va dedicar a netejar la cova, buidant-la de residus, i van aconseguir restaurar-hi algunes rodes hidràuliques i alguns molins,i des de 1988 és un atractiu turístic de la zona, amb més de 30000 visitants l’any. Abans hi havia hagut visites de viatgers interessats, com la de Hans Christian Andersen el 1836.

Hi he estat recentment en una visita guiada pràcticament exclusiva: erem dos. Penetrar a l’interior de la cova, ara il•luminada elèctricament i amb escales i baranes segures, fa pensar en les precàries condicions en que devien viure i treballar els operaris dels molins, sense llum, amb escales relliscoses tallades a la pedra, un soroll infernal, i una humitat i un fred constants, 7ºC. Esclar que si a fora estaven a -30ºC…

Una de les rodes actuals, sense cap funció. Fes clic per ampliar

Una de les rodes actuals, sense cap funció. Fes clic per ampliar

Un bon exemple de la tradicional laboriositat suïssa, amb un disseny complex tancat en un espai limitat, com un rellotge de butxaca.

Més informació aquí [+]

Una de les sínies actuals

Una de les sínies actuals. Fes clic per ampliar

Una resposta a ELS MOLINS SUBTERRANIS DE LE LOCLE

  1. José Antonio Martínez escrigué:

    Al Bierzo (Lleó) y a 7 km de Ponferrada, sobre el Camí Francés hi ha un poblet que es dia “Molinaseca” sembla que el nom prové de que en el passat hi havia set molins dàigua dels monjos benedictins, sembla que Molina Septem esdevigué Molina Septa y a la fi “Molinaseca”. A la vorera del Meruelo, riu de Molinaseca, un quilometres mes amunt encara es manté en perfecte estat de funcionament una ferreria la de Compludo que utilitza l’energia de l’àigua per accionar el martell piló, pero també l’aigua , gracies al teorema de Bernouilli, fa funcionar la corrent d’aire per sobre alimentar la corrent d’aire de la ferreria, amb un enginyós i senzill mecanisme medieval..

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: