L’ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA-9: CARLES BERGA I LA DOBLE CREU

Doble creu, de Carles Berga. Llàstima de la finestra del fons, inevitable.

Doble creu, de Carles Berga. Llàstima de la finestra del fons, inevitable.


El castell de Montjuïc a Barcelona ha estat retornat a la ciutat des de fa uns anys. Les diverses sales on fins el 2008 hi havia el Museu Militar van canviant d’estètica i s’hi van fent activitats d’exposició, algunes relacionats amb el mateix castell i la seva història.

Des de 2011 hi ha exposat, en una petita sala, un muntatge de Carles Berga denominat Doble creu. Carles Berga és un arquitecte especialitzat en muntatges tridimensionals. Va crear la peça Doble creu el 2004, i va ser exposada a la Fundació Vila Casas. Des de 2011 s’exposa a Montjuïc.

El muntatge consisteix, simplement, en una creu llatina de ferro, i un mirall al davant. Al mirall s’hi veu una estrella de sis puntes, coneguda com a estrella de David, i símbol del judaïsme que, sorprenentment, és el reflex de la creu llatina, símbol del cristianisme. Com és possible que una creu llatina es reflecteixi en forma d’estrella de David? Es tracta d’un efecte òptic que juga amb el fet de que la aparent creu llatina és realment un conjunt de dotze barres de ferro que, vistes des del punt on s’observa la instal•lació fan la impressió de que és una creu llatina, però que realment no ho és en absolut, Es pot veure molt bé la complexitat de la peça i com és feta en aquests videos [+] i dibuixos [+] del mateix Carles Berga. A Montjuïc hi havia el cementiri jueu, d’aquí li ve el nom a la muntanya, i la instal·lació a aquesta ubicació hi fa una referència.

Aquest muntatge em recorda les anamorfosis, il•lusions òptiques que hi tenen una mica a veure i que ja van ser presentades a una entrada anterior. Et recomano que la repassis aquí [+].

En aquesta doble creu, a més de la il·lusió òptica, s’hi afegeix la dualitat de sentit dels símbols. No és el dualisme ona-partícula, que aquí no hi té res a veure, malgrat que un text de l’autor del muntatge parla de la física quàntica. Els antics versos de Ramón de Campoamor (1817-1901) ens apunten molt millor per on va la resposta:

En este mundo traidor
nada es verdad ni mentira
Todo es según el color
del cristal con que se mira

En aquest cas no es tracta de colors sinó de l’angle de visió des d’on es mira. Per cert, i parlant d’il•lusions, és molt probable que no hagis llegit els versos anteriors sinó que només hi hagis passat la vista; i, com que probablement ja te’ls sabies, has imaginat que llegies que “…nada es verdad ni es mentira. Cada cosa es del color del cristal con que se mira“. I no, el poema no diu això . T’equivoques en dos punts.

A mi la doble creu i el que amaga em recorda el llibre Gödel, Escher, Bach, un Eterno y Grácil Bucle, com es va traduir, de manera una mica forçada, el llibre Gödel, Escher, Bach: an Eternal Golden Braid, de Douglas R. Hofstadter. Aquest llibre monumental de 882 pàgines es va escriure el 1979, el CONACYT de Mèxic el va traduir al castellà el 1982, i va ser editat a la col•lecció Metatemas de Tusquets Editores el 1987. Aquesta és l’edició que vaig llegir -no del tot- fa més de vint-i-cinc anys, i que ara rellegeixo.

El llibre és una llarga reflexió sobre paral•lelismes entre la construcció d’obres musicals de Johann Sebastian Bach, diversos dibuixos d’Escher, i una complexa reflexió sobre el teorema de Gödel, que ve a dir que tota formulació axiomàtica de teoria de números inclou proposicions indecidibles, o, més simplificadament, i dit en els meus inexactes termes, que una teoria no pot validar-se a ella mateixa. Tot, amanit amb molts diàlegs entre Aquil•les i la Tortuga, començant pel diàleg original de Zenó d’Elea, seguint pel diàleg sobre Què li va respondre la Tortuga a Aquil•les, de Lewis Carroll, i molts altres diàlegs inventats pel mateix Hofstadter.

Doncs bé, en aquest llibre hi ha una fotografia d’una peça escultòrica, un cub tallat de forma intrincada, en el que la projecció de llums cap a tres de les seves cares ortogonals genera tres ombres que dibuixen cadascuna de les inicials G, E, B. És la sublimació d’aquelles anamorfosis elementals escolars que dibuixavem, com aquella d’un mexicà que va en bicicleta.

Cub de "Gödel, Escher, Bach"

Cub de “Gödel, Escher, Bach”


El mexicà en bicicleta...

El mexicà en bicicleta…


(Anterior entrada d’aquesta sèrie: Arthur Ganson i l’eternitat)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: