MARCURIO Y ÁCIDO FLORÍTICO EN MATRASUS

Vaig fer una de les meves conferències a la biblioteca de Montgat, a l’Aula d’Extensió Universitària TIMÓ (Tiana-Montgat). Allà hi havia una petita exposició sobre una empresa que no feia molt que havia tancat. Era la Ceràmica Industrial Montgatina, una empresa ceràmica de molta tradició, darrerament especialitzada en serveis de taula per a restauració, que havia venut vaixelles exclusives per a restaurants de luxe, cases reials, o elBulli, a més de 50 països. Havia obert el 1935, i va tancar el 2010 sense que es pogués trobar un inversor que reviscolés l’empresa. A l’exposició hi havia algunes fotografies, documents antics i alguns exemples de peces que havien fabricat, al costat d’algunes escultures ceràmiques al·legòriques de l’empresa.
Un dels documents, penjat a la paret, era la fórmula que l’empresa havia usat –suposo que al començament- per preparar or per a decorar les peces de ceràmica. No em resisteixo a reproduïr el paper, que transcric a continuació.

Formula para fundir lingotes de oro

Formula para fundir lingotes de oro

Formula para fundir lingotes de oro. para decorar a mufla.

60 gramos oro (puesto dentro unas botellas llamadas. (matrasus que son de vidrio) junto con un litro de acido Nitrico, otro preparado con 500 gramos de Marcurio con un litro de acido Florítico dentro la misma clase de botella, y para que quede fundido se coje un fogón con fuego y encima se pone un envase con arena y encima de esto se ponen las botellas con los preparados para que reciban unas calorias. Una vez se comprende está todo bien fundido, se tira todo jundo dentro una palangana y se coje agua algo caliente y se dan unos 7 o 8 labados y un par de agua fria, por lo que queda el oro formando unas bolitas blandas y esto se prepara a la paleta con balsam como cualquiera color.

El marcurio sirbe porque el oro cuando se hacen los labados siempre quede al fondo de la palangana

Imagino que aquest paper devia ser dels començaments de quan l’empresa s’iniciava. La redacció és plena de faltes d’ortografia, i demostra una nul·la comprensió del que s’estava fent, en què es basava el procediment, l’extrema perillositat i toxicitat dels productes usats, l’utillatge que calia fer servir – aquests matrasus, aquest envase con arena…- Fa gràcia la transcripció de mercuri per marcurio, àcid clorhídric per acido florítico, la confusió entre fondre i dissoldre,… per acabar tirant-ho tot a una palangana.

Però no puc imaginar-me sense horroritzar-me les condicions de seguretat amb que devien treballar. Or amb àcid nítric calent, barrejat després amb mercuri amb àcid clorhídric calent tenia per resultat, més o menys, una dissolució d’aigua règia, que solubilitza l’or en forma d’ió tetracloroaurat AuCl4-, i es devia formar també una amalgama de mercuri, similar a la que actualment s’usa encara a explotacions a l’Amazònia, molt poc respectuoses amb el medi i amb la salut dels treballadors. El resultat devia ser una pasteta –les bolitas blandas– d’or amalgamat i parcialment dissolt. Es devia perdre una part de l’or amb els successius rentats, però tampoc devia venir d’aquí… La pasta d’or servia per pintar les decoracions de la vaixella. Després, ho passaven per la mufla -un aparell que escalfa a temperatures molt elevades- on el mercuri es volatilitzarà -i es respirarà- i quedarà l’or sobre la peça ceràmica.

I així es devia treballar a tantes i tantes empreses fins als anys seixanta… o més endavant. Tot això ha canviat, per sort, al menys a les grans i mitjanes empreses. Però a algunes empreses petites o artesanals, val més que no mirem gaire. Fa pocs anys vaig veure, a la Fira del Sabó de Montgai, com feien sabó artesanal escalfant oli i tirant-li sosa càustica sense cap protecció, esquitxant per allà, remenant amb aquella alegria, sense ulleres ni guants… Ara ja ho han corregit, per sort.

L’aigua règia és una barreja mítica de la química, perquè durant molt temps va ser l’únic procediment de dissoldre or o platí. D’aquí li ve el nom, perquè dissolia els reis dels metalls degut al seu potencial oxidant. Els llibres no tècnics diuen que és una barreja de tres parts d’àcid clorhídric i una d’àcid nítric. Aquestes parts no són grams ni litres ni cap unitat normal. Són mols, unitat ben coneguda dels químics però incomprensible per a la gent normal, vull dir els no químics. Mira’t aquesta referència per aprofondir-hi una mica: “Un mol poc mol

Quan Hitler va pujar al poder el 1933, va prohibir exportar o treure or d’Alemanya. Els premis Nobel alemanys Max von Laue (Física 1914) i James Franck (Física 1925, després nacionalitzat americà) eren a Copenhagen, al laboratori de Niels Bohr, on havien anat fugint de Hitler. Els nazis van envair Dinamarca, i els científics van témer que els confiscarien les medalles d’or del premi Nobel, on hi ha gravats els noms, i a més, els acusarien de treure or d’Alemanya. Van pensar a enterrar les medalles, però l’hongarès György de Hevesy, futur Nobel de Química el 1943, va dissoldre les medalles en aigua règia i va guardar la dissolució en ampolles al laboratori on treballaven, on els nazis les van veure però no les van identificar. Posteriorment van recuperar l’or per reducció del metall, no sé si per electròlisi o amb un reductor químic, i amb l’or recuperat la Fundació Nobel va reproduir les medalles, que van ser lliurades als seus propietaris el 1950. Un final que mola…

2 respostes a MARCURIO Y ÁCIDO FLORÍTICO EN MATRASUS

  1. José Antonio escrigué:

    Alguns comentaris. A Mallorca es sol confondre “disoldre” i “fondre”. Per exemple a un llibret de cuina que tenc más d’una recepta es parla de que es pren una lliure de sucre, es tira dins un ribell amb “aigo” i es ramena fins que està ben fus.
    Respecte a les mides de securetat, avui mateix , cercant per la web precisamente receptes per fer sabó nomes a una dues filmacions , els autors prenen les mínimes proteccions, els altres algun d’ells professsor de ESO, ni tant sols guants .
    Per acabar i no esser pesat, recomano un llibre que vaig comprar ja fa temps. Transcric el tìtol lletra per lletra
    EL ARTE DE LOS METALES. EN QUE SE ENSEÑA EL VERDADERO BENEFICIO DE LOS DE ORO Y PLATA POR AZOGUE, EL MODO DE FUNDIRLOS TODOS Y COMO SE HAN DE REFINAR Y APARTAR UNOS DE OTROS, COMPUESTO POR EL LICENCIADO ALVARO Alonso Barba, natural de la Villa de Lepe , en Andalucìa, Cura de la imperial de Potosì de la Parroquia de San Bernardo.
    El llibre fou aprovat per els diputats de Potosí el 15 de març de 1637 e imprés a Madrid en 1639. Jo en tenc una edició facsimil del CSIC y datada de 1992. Val la pena la seva lectura per a coneixer l’estat de la qüestiò metallurgica en aquell temps. Valgui dir que “el licenciado” admet la transmutació del metalls, i la demostra amb experiencies que avui ens semblan trivialmente errònies: Es una exhaustiva descripció de les técniques que en aquells tems s’usaven axí com la geología i tot acompanyat amb diguixos explicatius. L’he llegit un parell de vegades i sempre hi he disfrutat

    • cmans escrigué:

      La terminologia quotidiana no sempre és la científica. Confondre dissoldre i fondre és un exemple, però n’hi ha mil més. El tema de la seguretat requeriria tot un blog…
      I pel que fa al llibe d’Alonso Barba, va ser realment molt important en el seu moment, i és un dels relativament escassos textos d’importància mundial generats a Espanya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: