LA SENDA DELS ELEFANTS I EL CANVI CLIMÀTIC

Cartell de la pel·lícula Elephant Walk, de 1954

Cartell de la pel·l´cula Elephant Walk, de 1954

En català senda i sendera són sinònims: camí estret per a vianants.

L’any 1954 es va presentar la pel•lícula Elephant Walk, de la Paramount, que aquí es va traduïr per “La senda de los elefantes“. Hi sortien Elizabeth Taylor (1932-2011), Peter Finch (1916-1977) i Dana Andrews (1909-1992), i era basada en una novel•la de Robert Standish, pseudònim de Digby G. Gerahty (1898-1981), noms desconeguts per a mi fins avui. L’escenari és a Ceilan, l’actual Sri Lanka, i va d’una mansió colonial que té una plantació de te situada precisament sobre un antic camí d’elefants, que l’amenacen contínuament. Hi ha tot el drama humà entre la Taylor, el seu marit Finch i el capatàs de la plantació Andrews (Dana A. és un senyor, malgrat el que sembla insinuar el nom. De fet es deia Carver). I, finalment, els elefants del títol fugen d’un incendi en forma d’estampida (terme aliè al català en el sentit dels elefants: una estampida és certa composició poètica), tornen al seu camí i arrasen la plantació.

Des de la pel·lícula, una senda dels elefants indica un lloc per on circula la fauna silvestre.

A Espanya, unaSenda de los Elefantes significa també un carrer ple de bars, perquè al cap d’una estona tothom que hi circula porta una trompa i va de quatre grapes… Són famoses les Sendas de los Elefantes de Logroño (carrer Laurel, un bar cada dos metres) i de Burgos (carrer Sombrerería), que els mateixos ajuntaments promocionen amb aquest nom. I n’hi deu haver a altres ciutats.

La Pedriza del Manzanares és una esplèndida zona granítica –si pots i t’agrada caminar, ves-hi- situada a la Sierra de Guadarrama. L’erosió ha generat roques de formes molt variades, i entre els camins de la Pedriza n’hi ha un de denominat La Senda de los Elefantes, perquè passa per quatre grans roques que, amb més o menys imaginació, semblen elefants.

Però del que parlarem és de les sendes dels elefants creades per l’home. És a dir, aquells camins a través de jardins, zones verdes o camp a través, per tal de fer drecera. És, al meu entendre, una magnífica mostra dels principis de la termodinàmica aplicats a vida del vianant.

Una clàssica senda que porta a un pas zebra

Una clàssica senda que porta a un pas zebra

Senda mínima per rectificar una corba

Senda mínima per rectificar una corba

Els dissenyadors de parcs, voreres, zones verdes, mobiliari urbà, placetes o qualsevol altre element urbà hauria de tenir en compte en primer lloc que el seu disseny funcioni. És a dir, que l’usuari d’aquell element urbà li pugui donar la funció que n’espera. Però massa vegades els dissenyadors, arquitectes, urbanistes, paisatgistes urbans o jardiners dissenyen els espais basant-se en l’estètica abstracta, sense tenir en compte la funcionalitat. El resultat és que el vianant es rebel•la, fa desobediència civil, tira al dret i camina per on té prohibit, si és que aquell camí li és més còmode o més curt. No cal saber gaire termodinàmica per fer-ho, però la ciència té aquí un magnífic exemple d’il•lustrar la llei del mínim esforç, principi físic que cal aplicar sempre que es pugui. Cal triar sempre el camí òptim, que pot ser el més curt de distància, el que faci estalviar més temps, el menys abrupte, … El concepte d’òptim serà diferent per a cada persona, però la simple visualització de les diferents fotos presentades aquí permeten constatar que hi ha un ampli acord entre els ciutadans.

Senda per compensar la manca de vorera

Senda per compensar la manca de vorera

Vaig tenir l’honor d’inaugurar una senda d’elefants –juntament amb en S.P., cap allà a l’any 1973- just després que es construís el pàrquing exterior de la Facultat de Química de la UB a Pedralbes. H havia una zona on girava el tramvia 65, al centre de la qual hi havia un frankfurt que després es va desplaçar a la cantonada Almansa-Jordi Girona. El tramvia es va suprimir el 4 d’agost de 1970 –Internet, jo era de vacances- i al cap d’uns anys es va fer un pàrquing i jardí a la zona que ocupava. Per allà passava el camí d’anar als menjadors del SEU. Encara hi havia els jardiners acabant de perpetrar el jardí, que en S.P. i un servidor ja el creuàvem en una perfecta diagonal. Al cap de dos dies ja hi havia senda, i al cap d’alguns mesos no quedava rastre del jardí. Avui hi ha a sobre l’ampliació de l’edifici de la facultat.

Hi ha sendes molt abruptes. Bon Pastor, Barcelona

Hi ha sendes molt abruptes. Bon Pastor, Barcelona

Senda per superar la manca de semàfor

Senda per superar la manca de semàfor

Contra les forces de la naturalesa no s’hi pot lluitar amb eficàcia. I la força del costum i la minimització de l’esforç són forces de la naturalesa, molt més potents que la força de voluntat que ens pretenia fer passar per la vorera, com volien els ilusos dissenyadors del jardí allà.

I és que contra la naturalesa no es pot guanyar mai (Primer Principi de la Termodinàmica), ni tan sols s’hi pot empatar (Segon Principi de la Termodinàmica). Per tant, i com que treballar cansa (derivat dels dos principis anteriors) seguiran havent-hi sendes urbanes dels elefants cada cop que hi hagi dissenys inadequats.

En el fons, seguir una senda d’elefants és un estalvi energètic i una forma de lluitar contra el canvi climàtic…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: