L’ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA. 8: ARTHUR GANSON I L’ETERNITAT

Que és llarga la eternitat!
Només fa mil anys que corre el Comte Arnau i està cansat.
Que és llarga l’eternitat!”

Joan Maragall, en aquests versos del Comte Arnau del llibre “Enllà” (1906) ja posa de manifest la dificultat d’abordar amb llenguatge comú conceptes no aprehensibles, com el d’eternitat. Contraposant els mots “només” i “mil anys”, contradictoris a escala humana, els compara amb l’eternitat, que no pot ser més llarga, per definició. I mil anys no l’han començat a erosionar… No entrarem ara en els nombres transfinits, naturalment. (“Hi pot haver infinits més infinits que un altre infinit? Hi pot haver eternitats més eternes que l’eternitat?“)

Al Centre Suís de Ciències Technorama , a Winterthur, hi ha una màquina que s’aproxima experimentalment al concepte d’eternitat. És una obra d’Arthur Ganson (Connecticut 1955), artista plàstic especialitzat en l’art cinètic, escultures en moviment, i coses així. Segueix l’estela d’Alexander Calder (1898-1977)i els seus mòbils, i de Jean Tinguely (1925-1991), aquest darrer escultor suís creador del que s’ha denominat metamecànica. Són escultures en moviment, que es mouen sense cap funció, i amb les que el seu autor pretenia satiritzar el món contemporani de creació d’objectes en sèrie. Seva és, per exemple, la coneguda Font Stravinsky al costat del Centre Pompidou a Paris.

Ganson ha fet diferents màquines denominades en anglès Rube Goldberg machines, que són els equivalents als inventos del TBO del professor Franz de Copenhagen. Aquest és un univers del que haurem de parlar algun dia: a tot el món hi ha competicions de màquines absurdes, que es porten a terme a llocs tan importants com la Universitat de Berkeley.

La màquina de Ganson al Technorama es diu “Maschine mit Granit” (Màquina amb granit), malgrat que el nom original anglès és “Machine with concrete” (Màquina amb formigó). Consisteix en un sistema mecànic d’un metre de longitud i uns 40 cm d’amplada, suportada per una bancada de pedra, que no em va semblar ni granit de formgó, però això no té importància. Té un motor elèctric endollat al corrent, que va donant voltes a 200 revolucions per minut (rpm). L’eix del motor porta un engranatge –tècnicament un vis sens fi– que engrana amb una roda dentada, que al seu torn te un altre vis sens fi que engrana una altra roda dentada, i es repeteix el mateix fins a 12 vegades. Cada vegada s’obté una reducció de la freqüència de gir fins a una cinquantena part de la inicial. És a dir, que després del primer joc d’engranatges les 200 rpm han passat a 4; després del segon joc d’engranatges, a 0,08 rpm. Després a 0,0016 rpm… fins que la velocitat de gir del darrer eix després dels dotze jocs d’engranatges és de 0,0000000000000000000819 rpm. Com indica el text que acompanya l’escultura, una volta de la primera roda dentada es fa en 15 segons, la següent en 12 minuts,la tercera en 10,4 hores… i la darrera, en 2,3 bilions (europeus) d’anys. L’edat estimada de l’univers només és de 12 millards (dotze mil milions) d’anys, i per tant, la darrera roda tardaria 193 “universos actuals” en donar una volta completa.

Per això, l’escultor (!) ha clavat la darrera roda del sistema d’engranatges a la pedra que sosté la peça. No hi ha temps en la història futura perquè la darrera roda ni tan sols insinuï un ínfim moviment.

Maschine mit Granit, Technorama (Winterthur)

Maschine mit Granit, Technorama (Winterthur)

Cartell de la Maschine mit Granit, Technorama

Cartell de la Maschine mit Granit, Technorama

En aquest clip pots veure el detall de la màquina.

Hi ha una altra peça similar, dissenyada pel mateix Ganson, a la ciutat alemanya de Wolfsburg (la seu de la Volkswagen), al nou museu Phaeno. Aquesta màquina té vint-i-cinc jocs d’engranatges.

Machine with concrete, Phaeno (Wolfsburg)

Machine with concrete, Phaeno (Wolfsburg)

Aquestes màquines són una mostra de la limitació de les nostres paraules. Es mou la darrera de les rodes? Sí, es mou. Però a una velocitat tal que no té cap efecte perceptible. Comparem-ho amb les exigències de seguretat que a vegades es demanen a aliments, o a aigües potables, a la radiació de telèfons mòbils, o a mil altres exemples. “M’assegura que això té risc zero? – Bé , risc zero no. Hi ha una infima possibilitat, parts per bilió, … – Doncs si no és risc zero no ho vull, o no ho deixo fer, o que ho tanquin“. El científic no diu mai zero, sempre diu infinitèsim, per rigor intel•lectual. Però aquest rigor no és captat per l’interlocutor, que no està per infinitèsims…

La màquina m’evoca, però al revés, aquella “primera via” de les cinc que Sant Tomàs d’Aquino desenvolupà per demostrar l’existència de Déu: la del motor immòbil. En resum molt mal fet, “tot moviment requereix un moviment precedent. Com que no es pot pensar en una cadena infinita de moviments, cal un primer motor, que no sigui mogut per ningú: el motor immòbil, que anomenem Déu“. A la màquina és al revés: la peça inicial que es mou és el motor mòbil, que al final va a parar a la pedra, l’objecte immòbil.

I, per cert, lector, on va a parar l’energia mecànica que el motor genera procedent de l’energia elèctrica? A algun lloc ha d’anar a parar… i, efectivament, es perd en forma de calor pels sucesssius fregaments dels engranatges.

L’Arthur Ganson ha fet moltes més coses d’art cinètic, per a mi no tan interessants, que pots veure a la seva web.

Una resposta a L’ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA. 8: ARTHUR GANSON I L’ETERNITAT

  1. […] (Anterior entrada d’aquesta sèrie: Arthur Ganson i l’eternitat) […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: