LES ELECCIONS CATALANES I LA TOSCA DE PUCCINI

Pel que diuen molts comentaristes polítics de les recents eleccions catalanes, molts votants ara voldrien canviar el vot. Segons aquestes opinions, hi ha hagut molts votants que volien votar CiU, però veien -segons les enquestes- que CiU treia molts escons, i han pensat que ells podien votar un altre partit més sobiranista, concretament ERC, i que no vindria d’aquí. Alguns ho haurien fet per evitar majories absolutes, altres perquè no estaven d’acord amb el paper més tebi de Duran i Lleida pel que fa al sobiranisme, altres per altres motius. El que vull destacar és que, segons aquesta opinió, tots volien que CiU guanyés per un ample marge, però han pensat que no vindria del seu vot. No sé si hi ha manera de comprovar si això és un fet o és simplement una interpretació, perquè la única manera seria preguntant als electors, i la gent sembla que quan se li fan enquestes menteix sistemàticament, sigui epr quedar bé amb l’entrevistador, sigui per quedar bé amb ell mateix autoenganyant-se.

Tant és si el fenomen és real o no, perquè el que vull destacar és que en el sistema electoral espanyol –i català, que és el mateix- hi ha una sola volta electoral, llistes tancades, escrutini més o menys proporcional i el vot és indivisible. Si hi hagués una segona volta només amb les dues llistes de partits més votats, diuen els experts que es pot afinar més el vot. A la UB acaba de passar que el candidat que va quedar segon en la primera volta entre quatre candidats, ara ha guanyat en la segona volta.

L’arrel de fons del problema és que el vot és indivisible, i en canvi els arguments per decidir-se per una o altra opció són molt variats i matisats, i fan dolorós per a molta gent haver d’optar per un vot 100% a un candidat i 0% a l’altre, quan potser preferiria 60% a un i 40% a l’altre. Hi ha experts que opinen que cada elector hauria de tenir una quantitat de punts, posem 10, i repartir-los entre les candidatures segons les seves preferències. No sé si els resultats finals donarien uns parlaments més governables, però potser l’elector seria més feliç i quedaria més tranquil.

No són les eleccions la única circunstància que obliga a decidir entre opcions mútuament excloents. Escollir si surto de Barcelona per la Meridiana i la B-30 o per la Ronda de Dalt té les mateixes connotacions. No podem fer les dues coses a la vegada, hem d’optar, i a més no podem saber si l’opció triada és la millor. Amb dos vehicles fent simultàniament ambdós recorreguts podriem saber, en aquesta situació concreta, quina hauria estat al millor opció, però no podem saber si sempre aquesta opció és millor. A les operacions sortida o tornada de les grans ciutats passa el mateix. Quan les autoritats de trànsit demanen als conductors que triin hores de baix cabal de circulació, un conductor pot plantejar-se de canviar l’hora, però si tots fessin el mateix les hores-vall passarien a ser hores-punta automàticament… La decisió de sotmetre’ns a una determinada intervenció quirúrgica és també una decisió de 100 a 0. Una segona opinió d’un segon metge pot permetre veure si ambdós estan d’acord o no. Però la decisió segueix sent de 100 a 0: o es fa la intervenció o no. Per més que la probabilitat de que la intervenció sigui un fracàs sigui de, posem, un 0,01%, pot donar-se el fracàs, que si et toca et toca completament.

En teoria de jocs estudien moltes vegades aquestes situacions de presa de decisions quan les dades estan relativament poc definides. Fa quasi quaranta anys -1974-em vaig comprar un llibre compendi de diferents articles: “Matemáticas en las ciencias del comportamiento“, d’Alianza Universidad nº86, on hi ha diferents articles de la revista Scientific American, amb autors tan famosos i influents com Carnap, Wiener, o Sokal . Es començava a parlar del cervell com a anàleg a un gran ordinador –no existien els PC’s, per descomptat, perquè l’IBM PC es va començar a vendre el 1981, i el primer Macintosh el 1984- , es començava a modelitzar matemàticament els ecosistemes, i algunes màquines començaven a aprendre a jugar a escacs. I la teoria de jocs era una eina matemàtica que ajudava a la presa de decisions. Ara el llibre és vellet, però encara inspira. S’hi parla, per exemple, de la màquina de Turing, ara que s’acaba l’any dedicat a aquest científic i tecnòleg de vida desgraciada i gairebé novelesca.

A un article que es diu “Uso y abuso de la teoría de juegos“, d’A.Rapoport, hi havia diferents exemples cridaners de com intentar aclarir situacions conflictives. El que més em va cridar l’atenció va ser una anàlisi d’un dels episodis de l’òpera Tosca de Puccini. Al final de l’acte segon, el cap de policia Scarpia condemna a mort l’estimat de Tosca, Mario, però ofereix salvar-lo a canvi dels favors de Tosca. Tosca i Scarpia s’enganyen mútuament. Ella fa veure que accepta, i pacta amb ell que l’execució de Mario serà fingida, amb fusells amb bales de fogueig. Scarpia enganya Tosca, perquè els fusells tenen bales autèntiques i Mario morirà afusellat a l’acte tercer. I Tosca, que no sabia això, apunyala a Scarpia mentres aquest l’abraça pensant que així s’allibera del dolent i recuperarà el seu estimat després de l’execució fingida.

El problema és saber si el millor que podia fer cadascun d’ells era enganyar l’altre, vist el resultat final catastròfic (que inclou el suïcidi de Tosca saltant de les muralles del castell). I la resposta, evidentment, és que depèn. La teoria de jocs requereix que s’assignin valors numèrics de la satisfacció de cadascun dels protagonistes per a cadascun dels desenllaços possibles: si Tosca enganya i Scarpia no, Tosca hi guanya molt i Scarpia hi perd molt, per exemple. Segons com s’assignin els valors de satisfacció per a cada protagonista i per a cada situació, la satisfacció màxima –o la frustració mínima- de cadascun dels protagonistes és que s’enganyin mútuament, o que ambdós satisfacin la seva part del pacte. A l’òpera opten per enganyar-se.

I què te a veure tot això amb les eleccions catalanes? Simplement, ajuda a veure que la perspectiva d’un elector davant la temptació de no votar a qui creu que ha de votar per raons tàctiques personals pot analitzar-se també amb eines de teoria de jocs. Jo, que no en sóc expert en absolut, ho faria així: Imaginem un elector que vol que guanyi CiU però que li agradaria que se’n emportés un cert vot de càstig. Si aquest elector pensa que ell serà l’únic elector de CiU que votarà ERC i que la seva infidelitat quedarà impune, pot votar ERC sense sentiment de culpabilitat. Però si pensa que molts altres faran el mateix, probablement la perspectiva li canviarà i dubtarà. En aquests casos va bé, per aclarir-se, construir una taula de doble entrada en que s’analitzin els quatre casos:

1. Jo voto CiU i la gent vota CiU. La meva satisfacció és de només +10 perquè ha sortit el que jo volia, però no he pogut “castigar” CiU per por.
2. Jo voto CiU i la gent vota ERC. La meva satisfacció és +20 perquè he ajudat a CiU a tenir un millor resultat, en contra d’aquesta colla de brètols que han canviat el seu vot.
3. Jo voto ERC i la gent vota CiU. Perfecte. +90: ha guanyat qui jo vull i he pogut fer el meu vot de càstig.
4. Jo voto ERC i la gent vota ERC. Desastre, -60: per castigar CiU tots plegats, ningú en treu satisfacció.

I,amb tot això, com prendre la decisió? D’una manera gèlida i asèptica. Si sumes les satisfaccions que obtens votant CiU (10 + 20) o votant ERC (90-60) obtens en tots dos casos +30, satisfaccions iguals. Es tracta llavors d’agafar un dau i tirar-lo. Si surt un 1, un 2 o un 3, votes CiU. Si surt un 4, un 5 o un 6, votes ERC. Si no t’agrada gens aquesta proposta del dau, és que no has ponderat bé els valors de satisfacció que inicialment has assignat a cada opció. Si el primer valor dels quatre hagués estat de +40 i la resta es mantenen, les sumes de satisfacció serien ara de 60 votant CiU i 30 votant ERC, una el doble que l’altra. Llavors tires el dau i si surt 1, 2, 3 o 4 votes CIU; si surt 5 o 6 votes ERC. I si no vols tirar el dau, és potser que tens clar què vols, i si ho tens clar, vota-ho i no et compliquis la vida.

Obviament he agafat la parella de partits CiU – ERC però hauria pogut fer el mateix amb PP i Ciutadans, ICV i CUP, ERC i ICV…