TERMODINÀMICA I CINÈTICA DE LA INDEPENDÈNCIA. 1.

(El texto en castellano está al final del texto en catalán, después de las fotos)

CATALÀ

Solc fer posts en català a aquest blog, i el mateix contingut en castellà en el blog “Artificial, naturalmente“, de SciLogs. Atès que aquest i els altres posts del tema que ens ocupa poden ser interpretats com a polítics, i per evitar forçar la revista “Investigación y Ciencia“, patrocinadora de SciLogs, penjaré d’aquest blog les versions en els dos idiomes.

Va bé fer analogies científico-socials. El coneixement del que passa a la societat va bé per explicar fenòmens científics, com quan els mestres expliquen que una reacció química és com un enamorament entre persones. I també va bé per explicar fenòmens socials comparant-los amb el que els passa a les realitats físiques o químiques. Goethe, al seu llibre “les afinitats electives” va usar aquest argument per explicar un doble canvi de parelles. I a mi m’ha servit per intentar explicar els processos que es donen a les societats a l’hora d’integrar o no persones d’altres ètnies o condicions socials: vegeu “Emulsions socials“.

Parlem d’independència, que és un procés de separació. Per aplicar un procés de separació a un sistema, el primer que cal saber és si es tracta d’una barreja o d’una combinació. Hi ha molts tipus de barreges, però a totes els seus components tenen entitat pròpia, i estan units als altres components amb forces febles, i per separar-ne els components fa falta relativament poca energia.

Hi ha barreges molt homogènies, que sembla que no ho siguin: l’aire en seria un exemple. Es poden separar els gasos de l’aire mitjançant procediments diversos força complicats, però amb relativament poc consum d’energia. Les molècules dels gasos de l’aire estan força separades entre elles, no hi ha pràcticament forces d’atracció entre elles, i l’energia només és la requerida per fer la classificació, el nitrogen cap aquí i l’oxigen cap allà. No estan unides per cap enllaç ni fort ni feble.

Hi ha altres barreges que són homogènies a ull nu, però amb un microscopi se’n poden detectar les heterogeneïtats. Per exemple, una maionesa, que és un sistema dispers, una emulsió de greix en aigua. Tota la homogeneïtat desapareix en un moment en aplicar-hi un camp elèctric, o en escalfar o variant-ne el pH.: la maionesa es talla, i es poden separar els seus components amb relativa facilitat. També hi hem hagut d’aplicar una certa quantitat d’energia. Aquí ens trobem amb unes microgotetes d’oli disperses en una massa global d’aigua. Espontàniament les gotetes d’oli es separarien fàcilment de l’aigua per diferències de densitat, però la presència de substàncies emulsionants que ancoren les gotetes d’oli a la massa d’aigua en dificulten la separació espontània. El temps, la temperatura o la modificació del pH fan que la separació es pugui portar a terme.

Hi ha altres sistemes dispersos diferents. per exemple, els gels. La clara d’ou dur és una barreja d’una xarxa de proteïna coagulada, que conté una massa d’aigua retinguda al seu interior per enllaços electrostàtics i de ponts d’hidrogen. No és fàcil separar l’aigua de l’interior d’aquest gel. Es pot assecar al forn, i la clara anirà perdent l’aigua. L’aigua perduda en forma de vapor es pot recuperar. Altres gels són més fàcils de separar en els seus components. En tot cas, el submiistrament d’energia ha de ser superior al dels casos anteriors.

Altres barreges, finalment, són molt més íntimes: una dissolució com l’aigua de mar conté una sal íntimament dispersa en l’aigua, i cada ió de la sal està envoltat de molècules d’aigua, formant un sistema més difícil de ser separat. En evaporar-ne l’aigua, els ions de la dissolució reconstrueixen els cristalls de sal inicials, però hi hem hagut d’aplicar encara més energia que en els casos anteriors.
Les coses són molt diferents si estem parlant d’una combinació. En aquest cas, parlem d’un compost químic, que mitjançant alguns procediments pot convertir-se en dues altres substàncies, prèviament no existents. Normalment, per procedir a un canvi químic d’aquests, cal involucrar-hi quantitats d’energia molt més grans, perquè es tracta de trencar enllaços existents, i de construir-ne d’altres.

Com aplicar aquestes idees a una realitat política?

Si l’analogia és que les molècules, les gotetes o els àtoms són les persones, les famílies o les petites comunitats, ens movem en el camp de la sociologia. L’analogia és fàcil de fer. Podem facilment visualitzar termes com integració, marginació, apartheid, i similars.

Però penso que, en el tema que ens pertoca analitzar, l’analogia és la de les realitats polítiques globals, les autonomies, les nacions de l’estat, l’estat com a nació de nacions, i termes similars. Segons quina sigui la ideologia pròpia, es pot imaginar que les relacions entre Catalunya i Espanya es alguna de les cinc anteriors: una simple barreja de dues realitats juxtaposades, com els gasos; una barreja de dues realitats molt diferents que es separarien espontàniament si es trenquen alguns ponts febles que les uneixen, com en el cas de les emulsions; una interpenetració de les dues realitats, amb entitat pròpia cadascuna però de separació força complicada; la dissolució d’una realitat dins de l’altra, tot i que la dissolta manté la seva identitat i és possible reconstruir-la; o, finalment, les dues realitats han reaccionat entre elles, constituint una nova realitat d’ordre superior, i la separació per donar els components inicials és molt més difícil i costosa, i la realitat d’ordre superior deixa d’existir.

Lector, quina és la teva visió de com són les relacions entre Catalunya i Espanya? Dic quines són, no quines haurien de ser. Barreja gaseosa, emulsió, gel, dissolució o combinació? Segons quin sigui el teu model les estratègies per a la independència, o per frenar-la, seran unes o unes altres. I els procediments i conseqüències variaran també.

Continuará, espero

CASTELLANO

Suelo colgar posts en catalán en este blog, y el mismo contenido en castellano en el blog “Artificial, naturalmente“, de SciLogs. Dado que este y los otros posts del tema que nos ocupa pueden ser interpretados como políticos, y para evitar forzar a la revista “Investigación y Ciencia“, patrocinadora de SciLogs, colgaré de este blog las versiones en los dos idiomas.

A veces es útil hacer analogías científico-sociales. El conocimiento de lo que pasa en la sociedad va bien para explicar fenómenos científicos, como cuando los maestros explican que una reacción química es como un enamoramiento entre personas. Y también va bien para explicar fenómenos sociales comparándolos con lo que les pasa a las realidades físicas o químicas. Goethe, en su libro “Las afinidades electivas” usó este argumento para explicar un doble cambio de parejas. Y a mí me ha servido para intentar explicar los procesos que se dan en las sociedades a la hora de integrar o no a personas y colectivos de otras etnias o condiciones sociales: véase “Emulsiones sociales:Química de la convivencia“.

Hablamos de independencia, que es un proceso de separación. Para aplicar un proceso de separación a un sistema, lo primero que hay que saber es si se trata de una mezcla o de una combinación. Hay muchos tipos de mezclas, pero en todas sus componentes tienen entidad propia, y están unidos a los otros componentes con fuerzas débiles, y para separar sus componentes hace falta relativamente poca energía.

Hay mezclas muy homogéneas, que parece que no lo sean: el aire sería un ejemplo. Se pueden separar los gases del aire mediante varios procedimientos, bastante complicados, pero con relativamente poco consumo de energía. Las moléculas de los gases del aire están muy separadas, no hay entre ellas prácticamente fuerzas de atracción, y la energía sólo es la requerida para hacer la clasificación, el nitrógeno hacia aquí y el oxígeno hacia allá. No están unidas por ningún enlace ni fuerte ni débil.

Hay otras mezclas que son homogéneas a primera vista, pero con un microscopio se pueden detectar sus heterogeneidades. Por ejemplo, una mayonesa es un sistema disperso, una emulsión de grasa en agua. Toda la homogeneidad desaparece en un momento al aplicar un campo eléctrico, o al calentar o variando su pH.: la mayonesa se corta, y se pueden separar sus componentes con relativa facilidad. También hemos tenido que aplicar una cierta cantidad de energía. Aquí nos encontramos con unas microgotitas de aceite dispersas en una masa global de agua. Espontáneamente las gotitas de aceite se separarían fácilmente del agua por diferencias de densidad, pero la presencia de sustancias emulsionantes que anclan las gotitas de aceite a la masa de agua dificultan la separación espontánea. El tiempo, la temperatura o la modificación del pH hacen que la separación se pueda llevar a cabo.

Hay otros sistemas dispersos diferentes. por ejemplo, los geles. La clara de huevo duro es una mezcla de una red de proteína coagulada, que contiene una masa de agua retenida en su interior por enlaces electrostáticos y de puentes de hidrógeno. No es fácil separar el agua del interior de este gel. Se puede secar al horno, y la clara irá perdiendo el agua. El agua perdida en forma de vapor se puede recuperar. Otros geles son más fáciles de separar en sus componentes. En todo caso, el suministro de energía tiene que ser superior al de los casos anteriores.

Otras mezclas, finalmente, son mucho más íntimas: una disolución como el agua de mar contiene una sal íntimamente dispersada, disuelta en el agua, y cada ión de la sal está rodeado de moléculas de agua, formando un sistema más difícil de ser separado. Al evaporar el agua, los iones de la disolución reconstruyen los cristales de sal iniciales, pero hemos tenido que aplicar todavía más energía que en los casos anteriores.

Las cosas son muy diferentes si imaginamos que los dos componentes que pretendemos separar están formando una combinación. En este caso, hablamos de un compuesto químico, que mediante algunos procedimientos puede convertirse en otras dos sustancias, previamente no existentes. Normalmente, para proceder a un cambio químico de estos, hay que involucrar cantidades de energía mucho mayores, porque se trata de romper enlaces existentes, y de construir otros.

¿Como aplicar estas ideas a una realidad política?

Si imaginamos que la analogía es que las moléculas, las gotitas o los átomos son las personas, las familias o las pequeñas comunidades, nos movemos en el campo de la sociología. La analogía es fácil de hacer. Podemos fácilmente visualizar términos como integración, marginación, apartheid, y similares.

Pero pienso que, en el tema que nos corresponde analizar, la analogía es la de las realidades políticas globales, las autonomías, las naciones del estado, el estado como nación de naciones, y términos similares. Según cuál sea la ideología propia, se puede imaginar que la relación entre Cataluña y España es alguna entre las cinco anteriores: una simple mezcla de dos realidades yuxtapuestas, como los gases; una mezcla de dos realidades muy diferentes que se separarían espontáneamente si se rompen algunos puentes débiles que las unen, como en el caso de las emulsiones; una interpenetración de las dos realidades, con entidad propia cada una pero de separación bastante complicada, como en los geles; la disolución de una realidad dentro de la otra, a pesar de que la parte disuelta mantiene su identidad y es posible reconstruirla; o, finalmente, se puede imaginar también que las dos realidades han reaccionado entre ellas, constituyendo una nueva realidad de orden superior, y la separación para llegar a los componentes iniciales es mucho más difícil y costosa, y además la realidad de orden superior deja de existir.

Lector ¿ cuál es tu visión de cómo son las relaciones entre Cataluña y España? Digo cuáles son, no cuáles tendrían que ser. ¿Mezcla gaseosa, emulsión, gel, disolución o combinación? Según cuál sea tu modelo las estrategias para la independencia.o para frenarla, serán unas u otras. Y los procedimientos y consecuencias variarán también.

Continuará, espero.

5 respostes a TERMODINÀMICA I CINÈTICA DE LA INDEPENDÈNCIA. 1.

  1. Xavier Lladó escrigué:

    Un post actual , molt interessant i original l’enfoc tècnic cientific que li ha donat l’autor. Com en altres ocasions , felicitats. Tan sols una questió que no he entés: els motius perque s’ha penjat en aquest blog la traducció al espanyol. Inclourà a l’altre blog la traducció en català?. Espero amb delit la continuació, espero……

    • cmans escrigué:

      Gràcies pel comentari.

      Aquest blog és personal i hi escric el que vull. En canvi l’altre blog és d’una institució i té per objectiu parlar de temes de ciència quotidiana en sentit més o menys estricte. Les analogies com la d’aquest post i els següents poden no ser adequades per al blog en castellà. Via Twitter @claudimans envio un missatge als seguidors per indicar que en el blog en català hi ha aquests posts amb la traducció al castellà.

      Jo també espero la continuació (part 3), no amb delit sinó amb pànic… perquè encara no està escrit.

  2. […] dels 2 posts anteriors (1) (2). Hi ha cinc models químics que poden ser anàlegs a les relacions Catalunya – Espanya: […]

  3. […] dels 3 posts anteriors (1) (2) (3). Hi ha cinc models químics que poden ser anàlegs a les relacions Catalunya – Espanya: […]

  4. […] Les analogies entre química i societat s’acaben aviat, i no poden fer-se anar molt més enllà. Si t’agraden aquestes reflexions, potser et pot ser útil el text “Emulsions socials” [+] i els posts sobre la termodinàmica i la cinètica de la independència. Són quatre posts consecutius, i aquest és l’enllaç del primer [+]. […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: