L’ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA: 4. TROMPE-L’ŒIL

>En català no he sabut trobar una paraula genuïna pel terme francès trompe-l’œil, que en castellà es diu trampantojo. És la pràctica artística de simular, en una pintura, que la realitat de l’entorn on és pintat el quadre té continuitat a la mateixa pintura, que fa la il·lusió de que no és tal pintura sino la realitat mateixa tridimensional. Per cert que a la paraula œil hi ha la lletra œ, que als teclats espanyols no hi és, i que cal introduir com a símbol œ.

Un dels primers trompe-l’œil va ser dissenyat per Bramante (1444-1514), famós arquitecte italià, per a l’església de San Satiro, i es tractava de donar-li profunditat fent veure que hi havia tota una altra nau al darrere de l’altar major. El desenvolupament de les lleis de la perspectiva va generar a tot Europa milers de murals enganyosos molt celebrats. Al Barroc van ser mestres d’aquesta tècnica, amb cúpules que donaven al cel com si estéssin obertes, portes i finestres murals que donaven a jardins imaginaris, cúpules simulades on hi havia sostres plans, i tota mena de fantasies. És una temàtica amplíssima, de la que hi ha un festival a la ciutat italiana de Lodi, dotzenes de llibres i publicacions, i moltes pàgines web especialitzades.

Una de les pintures d’aquest estil més celebrades va ser feta per un artista de Puigcerdà del segle XIX, Pere Borrell del Caso (1835-1910), pintor realista i docent, que entre altres va tenir com a deixeble Josep Mª Sert. El seu quadre Niño escapando de la crítica ha estat portada de llibres internacionals sobre els trompe-l’œil. Em fa pensar en un text d’Ortega y Gasset de 1921 que vaig llegir ja fa molt de temps: “Meditación del marco“, on posa en valor el marc enfront de la tela i que recomano de llegir. Altres coses d’Ortega no les recomanaria tant…

Molts trompe-l’œil s’han desenvolupat com a art urbà, per decorar parets mitgeres, per decorar parets anodines, i simulen edificis on no n’hi ha, o figuren forats a través dels quals es veu l’interior imaginat de les cases. Normalment són obres de col·lectius de decoradors, i tenen un impacte notable en el paisatge urbà. Hi ha equips especialitzats en aquestes realitzacions, com el de la plaça de la Hispanitat de Barcelona fet per La Cité de la Création el 1992. Aquí hi ha alguns exemples espectaculars de murals urbans, de diverses ciutats europees.

La tècnica de l’anamorfosi es basa a fer una imatge deformada de la realitat, tenint en compte el punt de vista de l’espectador, que per la distorsió de la perspectiva la restituirà amb aparença tridimensional realista. És molt antiga, i una de les anamorfosis més famoses fou pintada al Renaixement per Holbein el Jove (1497-1543). en el seu quadre The ambassadors (1533), ple de simbolismes. L’estranya forma del terra de la figura es mira amb perspectiva deformada i hi apareix clarament un crani humà.

Julian Beever (1959) va començar pintant paviments amb guix per demanar diners pels seus viatges. Ha creat amb guix obres anamòrfiques que vistes amb la perspectiva adequada generen una sensació de 3D molt notable. A l’obra Nen i granota el nen és real, però la granota i la resta no són més que una superfície del terra pintada. El nen no s’espanta perquè no veu una granota gran davant seu, sinó un terra pintat de colors sense significat des d’on s’ho mira.

Un seguidor de Beever és Edgar Müller, artista alemany nascut el 1968. S’ha especialitzat en fer trompe-l’œil als paviments de les ciutats, que han de ser contamplats des d’una precisa perspectiva per veure’n l’efecte. Vegeu-ne les obres Cave, Ice Age i un moment de la realització de Flash Flood. Espectacular.

La llàstima és que aquestes obres monumentals són efímeres. El temps i el pas de persones i vehicles les degraden en poc temps, i no en resta més que les imatges fetes durant el període inicial.

No sé si els dissenyadors de les catifes de flors que es fan per Corpus a moltes localitats fan servir anamorfosis. Jo diria que no, i que sempre són imatges planes amb dimensions diguem-ne reals. Qui sí que fa servir la tècnica és la retolació al paviment de les autopistes i carreteres. Per donar imatge de lletres de dimensions habituals, a la pràctica són molt més allargades. Hi ha jocs infantils per fer anamorfosis basades en les distorsions produides per miralls cilíndrics. També es fan servir anamorfosis a la publicitat televisiva, a les cantonades i córners dels camps de futbol. A vegades és publicitat pintada a terra, altres vegades pot ser virtual superposada. Tant de bo moltes de les coses que veiem a la tele fossin també virtuals…

6 respostes a L’ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA: 4. TROMPE-L’ŒIL

  1. david escrigué:

    Quines imatges més boniques, Claudi!
    Al poble de Mauri, a la Catalunya Nord, hi ha tot de trompe-l’oeil al centre de la vila amb un resultat molt bonic. Si mai hi passes, no t’ho perdis.

  2. vinagredearroz escrigué:

    Hola Claudi,

    Moltes gràcies per aquesta magnífica entrada. M’agraden molt els anamorifsmes i m’ha fet il·lusió trobar aquest article.

    Et vull demanar on has tret la definició d’anamorfisme que fas servir. Segons el DIEC i Wikipedia s’enten que es tracta d’imatges que prenen sentit des certs punts de vista o aplicant transformacions òptiques o matemàtiques.

    T’ho pregunto perquè la definició que fas servir no inclou les meravelles d’en Felice Varini.

    Salutació!

    • cmans escrigué:

      Tens raó. No vaig posar una definició d’anamorfisme o d’anamorfosi, sinó que la vaig escriure al meu gust, però és limitada i deixa coses fora de la definició. Les imatges de Varini tenen sentit en ser observades des de punts privilegiats, però no representen figures tridimensionals realistes, sinó al contrari: la major part de vegades són figures geomètriques que es visualitzen com a planes, però que estan esteses i dibuixades al llarg de tota l’estança (o fins i tot a diverses coses d’un poble).
      Al Museu Escher de L’Haia (Den Haag) hi ha un cub de Necker de dimensions grans, on el visitant pot entrar-ne i sortir-ne de forma sorprenent, i és un cub pintat segons la tècnica Varini.
      Parlant d’anamorfismes, coneixes el rellotge mural quasi-anamòrfic instal·lat a l’edifici de l’Illa Diagonal cantonada amb Numància?. Té un cert aire dalinià, i no he pogut trobar de qui és fet.

      • vinagredearroz escrigué:

        Fa temps que penso que les definició d’anamorfisme és limitada. Es parla sempre d’imatges deformades, deixant fora de la definició tot el que fa referència a objectes. Artistes plàstics com Stella Battaglia, George Rousse o el propi Felice Varini quedarien fora. Tan mateix, no sé si a ells els preocuparà gaire …🙂

        No conec el rellotge mural de l’Illa Diagonal. Tens alguna imatge? Em podries indicar on és exactament per tal de poder-lo trobar?

        Participo, conjuntament amb l’Anton Aubanell, al magazine de les tardes a COMRàdio, l’Extraradi. Precisament aquest dilluns vam dedicar la secció als Anamorfismes. Et deixo l’enllaç per si és del teu interés: http://www.sergidelmoral.net/?p=842

        Sergi

  3. […] No consta l’autor de les portades. A la d’Alice im Wunderland s’ha permès dibuixar la mà esquerra d’Alícia fora del marc estricte del dibuix. Un petit però clàssic trompe-l’oeil, en la línia del de Pere Borrell del Caso del que vaig parlar al meu blog de ciència. […]

  4. […] Aquest muntatge em recorda les anamorfosis, il•lusions òptiques que hi tenen una mica a veure i que ja van ser presentades a una entrada anterior. Et recomano que la repassis aquí [+]. […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: