L’ART CIENTÍFIC QUE M’AGRADA: 1. AUTORETRATS

En aquest blog he anat publicant diverses entrades relacionades amb artistes que en les seves obres hi ha una component científica, de molts tipus. Amb motiu d’una conferència programada al CosmoCaixa sobre aquest tema, he preparat diferents entrades amb els diferents continguts: autoretrats, pixelacions, trompe-l’oeil, obres que només es poden veure des de l’espai, i altres.

Las Meninas de Diego Velázquez (1599-1660) és un quadre de 1656, i va ser la primera pintura en que vaig adonar-me –perquè el professor ens ho va explicar- que una obra d’art podia tenir diverses lectures: la directa, sobre el tema, els personatges, o la tècnica artística; i una segona lectura, sobre algun aspecte que hi ha allà davant i que requereix una reflexió diferent. El professor, al Prado, ens va fer la pregunta: Què pinta el pintor?

Mirant l’obra ens adonem que a la pintura hi ha un pintor pintat, davant d’un enorme quadre, amb totes les meninas com si miréssin a l’espectador, però el que miren realment –des de la seva virtualitat- és el mateix que mira el pintor pintat. I el que mira són els reis d’Espanya Felip IV i Marianna d’Àustria, que es veuen reflectits en el mirall que hi ha al centre de l’escena. Per tant, es tracta d’un autoretrat de Velázquez, d’una pintura dels reis, i d’una pintura de la seva família, que eren allà mirant com Velázquez pintava els reis. Però hi ha qui opina que els reis estan reflectits en el mirall perquè entraven a la sala on Velázquez pintava. I, en aquest cas, què estaria pintant en una tela tan enorme?

Els autoretrats de Vincent Van Gogh (1853-1890) són molts i molt variats. El més morbós va ser l’Autoretrat amb l’orella embenada, de 1889, després del trist episodi de tots conegut. En aquest cas, la pregunta surt per ella sola: Quina orella es va tallar Van Gogh, la dreta o l’esquerra? No tothom ho encerta a la primera. I, de fet, amb tota seguretat no es pot deduir només mirant el quadre, perquè alguns pintors eren capaços de pintar el seu autoretrat plasmant el simètric del que veien en el mirall que usaven per fer-lo.

Santiago Rusiñol (1861-1931) i Ramon Casas (1866-1932) van fer entre tots dos el quadre Retratant-se, de 1890, on surten pintant-se l’un a l’altre. De Rusiñol és també la Figura femenina, que és el seu únic autoretrat conegut. Surt allà al fons, reflectit en el mirall.

En la mateixa línia d’intriga trobem el quadre de Salvador Dalí (1904-1989) Dalí de espaldas pintando a Gala de espaldas eternizada por seis córneas virtuales provisionalmente reflejadas en seis verdaderos espejos, que és de 1972. De còrnees virtuals, a la pintura n’hi ha quatre, que es vegin. La pregunta és si realment fan falta sis miralls per pintar un quadre així, en el supòsit de que Dalí pintés el que veia en un mirall que reflectís l’escena. Sis miralls vertaders? I com haurien d’estar posats? He intentat fer un esquema aclaridor i no me’n surto… Per altra banda, i amb el petita que és la tela que el Dalí virtual d’esquena pinta, suposo que només volia pintar el cap i les espatlles de la Gala d’esquena. I, llavors, per què el mirall del fons? Pel Dalí real, perquè al Dalí virtual no li calia…

Els autoretrats són una forma d’autoalusió, tema del que un dia haurem de parlar…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: