PRESTIGE ENCARA

El 13 de novembre de 2002 el petrolier Prestige es va accidentar davant de les costes de Galícia. Hi va haver un considerable moviment tècnic, econòmic, polític i social davant les mesures que es van prendre, molt discutides i discutibles, i avui aquesta catàstrofe és un dels accidents de referència i estudi a tot el món. Un cop va passar tot, el 2005, un cop ja s’havia aclarit tot, més o menys, em vaig permetre escriure un article on valorava el perquè es van equivocar tant els tècnics que assessoraven el govern en les primeres hores i dies, i segueixo mantenint les mateixes opinions. Pots trobar-ne el text aquí.

Al cap d’un any de la catàstrofe, el 18 de novembre de 2003, l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), de la qual actualment formo part de la junta com a vocal, va organitzar un acte sobre la valoració científica de l’accident. El conferenciant principal va ser Rolf Tarrach, prestigiós professor de física teòrica, que en el moment de l’accident era el president del CSIC (va ser-ho de novembre de 2000 a març de 2003), i des de 2005 és el rector de la Universitat de Luxemburg. El Dr. Tarrach va accedir a venir a l’ACCC a explicar el paper del CSIC en tot l’afer Prestige, i a explicar la seva visió de primera mà de tot l’accident, especialment dels diferents aspectes científics. En el moment de la conferència el Prestige estava enfonsat, seguia emetent fuel des del fons marí i s’estava preparant el sistema d’extracció mitjançant llençadores d’alumini que va permetre recuperar alguns milers de tones de fuel. Repsol va rebre, per aquesta operació, el premi Platts Global Energy Award, al millor projecte d’enginyeria de l’energia del món.

Ha vingut a les meves mans el video corresponent a la gravació de la conferència, que he transcrit a format digital. La conferència va tocar, amb la informació de la que es disposava en aquell moment, els diferents aspectes del problema, en deu aspectes independents:
• la comparació amb la catàstrofe d’Aznalcóllar
• quant fuel queda al vaixell enfonsat?
• Que ha fet veure la catàstrofe sobre la I+D espanyola
• És el fuel enfonsat més o menys dens que l’aigua?
• Quina és la toxicitat del fuel?
• S’havia d’allunyar el Prestige de la costa?
• Va plagiar el CSIC a un institut francès?
• Per a què serveix la investigació?
• Absència d’un protocol d’actuació
• Haguéssin pogut ajudar molt més els científics si se’ls hagués deixat?

La conferència de Tarrach va ser magistral, exposant els fets, destacant-ne les incògnites que hi havia, explicant les dificultats de prendre decisions en absència d’informació adequada, i sense que hi haguessin mitjans de preveure el comportament –densitat, viscositat- del fuel a 3500 m de profunditat i a 4ºC.

El principal ensenyament que jo n’he tret de l’acte és el doble enfocament que hi havia del tema. La conferència de Tarrach, recalcant que quan no es coneix una cosa no es pot dir que es coneix; i la intervenció de Víctor Cabral, en aquell moment representant de Nunca Mais a Catalunya. Aquest darrer contradeia el que li semblava que era una postura massa tova de Tarrach, dient el que calia haver fet o avançant-se als resultats de les recerques que es portaven a terme en aquell moment, i pronosticant quins en serien els resultats. Aquestes afirmacions eren respostes per Tarrach deixaant clar que una cosa és la resposta política davant d’una situació, i l’altra la necessitat de tenir dades científiques per tal de justificar actuacions i decisions. Li va arribar a dir que si tan segur estava de quines serien les conclusions, per què exigir que es faci la recerca.

Com sempre, el científic no anant més enllà del que pot afirmar, i destacant la incertesa de les dades que hi havia, i l’ecologista, en el seu paper de representant popular, exigint-li concrecions. I això que Tarrach era a la taula en qualitat de científic, no de polític.

En aquest exemple, i com en tants altres casos, es va complir la llei
“Com més compromesa i delicada és la decisió que ha de prendre un polític, menys dades objectives hi ha per prendre-la…”