5 AL DIA, CORTYLANDIA I L’ESTRATÈGIA TRAMVIA

Hi ha una entitat que es dedica al foment del consum de la fruita i les verdures entre la població. Es diu 5 AL DIA, i, com el seu nom indica, recomana que cada dia tothom hauria de prendre cinc racions de fruites i verdures, repartides en els diversos àpats.

Des del punt de vista nutricional, els avantatges de les fruites i verdures són notables, pel seu aport de fibra, de vitamines i d’aigua, l’escassa aportació de greixos –parlant en termes generals, perquè hi ha fruites que contenen una bona proporció de greixos, com les olives, els alvocats o les fruites seques-, i el fet de que aquests greixos són normalment mono- i poliinsaturats. Moltes fruites i verdures aporten, a més, components nutricionalment interessants, com antioxidants, diversos minerals i molts altres components.

Però el seu consum troba resistències entre els nens i els grans. La dificultat de que els nens mengin verdura és coneguda per part de tots els pares i mares, que saben de la resistència dels nens a ingerir tot allò que té color verd. I, entre els grans, la mandra de pelar fruites, o la relativa monotonia de gust de la major part de verdura simplement bullida són elements que dificulten el seu consum. A més, les fruites tenen la competència de les postres làcties com els iogurts, que amb una intel•ligent publicitat han aconseguit ubicar-se en la ment del consumidor com a insubstituibles elements d’una dieta equilibrada i com a subministradors de nutrients com el calci, a més de valuosos reguladors del trànsit intestinal i vetlladors de la integritat de les defenses de l’organisme, el que el consumidor entengui que vol dir això. Les indubtables virtuts dels làctics venen acompanyades de la facilitat del seu consum. Tots aquests fets han provocat que hagin substituit la fruita en les postres familiars i de restaurant.

Taula de 5 AL DIA a ExpAliments 2011 (http://expaliments2011.wordpress.com)

La campanya de 5 AL DÍA és molt meritòria perquè lluita contra poderosos adversaris: nosaltres mateixos, la nostra comoditat, el nostre gust, la publicitat de poderoses indústries, i els hàbits socials arrelats.

Vegem un exemple d’això darrer. Avui he passat per davant del Corte Inglés de la Plaça de Catalunya de Barcelona. Als aparadors hi havia Cortylandia. És una activitat nadalenca a tots els centres de la cadena, i consisteix en un conjunt de ninots articulats que periòdicament es mouen, i que reprodueixen diferents ambients: un circ, un poble amb activitats artesanals, un trenet, i així fins a vuitanta centres. Al de la Plaça de Catalunya s’hi representen cuiners i pastissers que elaboren tota mena de productes dolços. Una cançó pel meu gust carrinclona il•lustra l’escena, en català i castellà. Tota la lletra és una barreja de conceptes com felicitat, alegria, festa i diversió, que ho vincula directament al consum de productes dolços de tota mena, postres i llaminadures. En aquest enllaç es reprodueix l’espectacle al centre de Madrid Preciados.

Amb estímuls així, com incorporar a la dieta les fruites i, més difícil encara, les verdures? Sí, ja sé que aquests dies són especials, que tots ens passem i que un dia és un dia, i que jo mateix, diabètic, menjo torrons. Però tanta tanta TANTA insistència en el dolç, en la chuche,…

Canviar hàbits socials fermament arrelats costarà. I més en aquests casos en que la decisió de què prenc de postres s’ha de fer cada dia diverses vegades, i i cada decisió es basarà molt probablement en l’impuls del moment, no en la planificació responsable de la dieta: som molt indulgents amb nosaltres mateixos. En aquest sentit, la llibertat de consum en que la nostra societat viu dificulta les coses. Quan jo era nen, ni hi havia iogurts a la nevera –ni la nevera els hauria conservat gaire temps, perquè no era elèctrica sinó de gel- ni jo tenia cap capacitat de decidir què volia menjar. Hi havia el que hi havia, i de postres, sempre fruita menys els diumenges, en que hi havia tortell a l’hivern o gelat de corte a l’estiu.

Per això penso que la via d’implantar els hàbits de consumir més fruita i més verdura passa per restringir voluntàriament la llibertat d’elecció amb estratègies adequades, que dependran de la composició de la família, dels àpats que es facin conjuntament i de les edats i necessitats dels seus membres. No comprant sistemàticament el producte competidor de la fruita, per exemple: si no es té a la nevera cap flam no podran ser una opció. O bé fer un calendari acceptat per la família on es fixi la periodicitat amb que es mengen les diferents opcions de menú. O dir-li al cambrer del restaurant que “a partir de demà em portes la fruita que tinguis, i no em preguntis què vull de postres“. O, simplement, no donant opció a l’infant de decidir sobre la seva dieta. Això val també per als que s’han d’aprimar, els que volen deixar de prendre aliments amb colesterol o els que volen deixar de beure, o de fumar: per a tots aquells a qui els convé canviar d’hàbits, però que la transgressió no comporta un malestar inmediat. Res a veure amb celíacs o amb persones alèrgiques a determinats aliments, perquè en aquests casos la ingesta de l’aliment prohibit els provoca un problema inmediat.

D’això jo n’hi dic l’estratègia tramvia. Costa de decidir, costa d’acordar on es posen les vies. Però un cop decidit i fet, l’entorn s’ordena al voltant del tramvia. L’estratègia autobús, més flexible, més líquida, permet fer-lo passar per tot arreu, però no consolida els hàbits.

Per a la dieta –i per a moltes altres coses que requereixen crear hàbits- , l’estratègia tramvia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: