NUCLEAR 5. EL PERIODISTA DE FUKUSHIMA AMB LEUCÈMIA

Cap al 25 de novembre de 2011, diversos diaris anunciaven que un presentador de la televisió japonesa pateix leucèmia després de menjar verdures de Fukushima.
A la llista de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) algú va penjar la notícia, tot preguntant-se “si és possible que el presentador hagi desenvolupat leucèmia justament per menjar aquelles verdures i si aquesta malaltia es pot desenvolupar en tan poc temps (…) Els que en saben de radiactivitat i salut, què opinen?“. Alguns de la llista van respondre, i es van formar les dues postures típiques d’aquesta mena de notícies: els de la postura més radicalment científica, amb arguments com:

És molt estrany que una persona hagi desenvolupat una leucèmia en tan pocs mesos per haver menjar verdures”… “Caldria esperar diversos anys per saber si hi ha hagut un augment significatiu de casos de càncer a la zona de la prefectura de Fukushima

I la postura contrària:

L’activitat criminal de la contaminació radioactiva s’aprofita de les dificultats de la seva traçabilitat (…) Varen ser les autoritats les que van amagar, és a dir cometre activitats criminals contra la salut, la pau i la seguretat de les persones. En tot cas, jo no em conformo a esperar uns quants anys més per saber si el nombre de càncer augmentarà. Aquesta comptabilitat no és del meu gust

Opinió rebatuda amb :

Per desgràcia o per fortuna, la ciència nohi entén en qüestió de gustos personals. Els que ens dediquem a la investigació sabem quehem de conformar-nos amb el ritme que imposen les lleis de la natura, perquè no en va el que volem és descriure i entendre com es comporta. La noticia citada em sembla molt poc seriosa i força manipuladora, perquè insinua un fet que
no pot tenir base científica, lamentablement

Se li demana l’opinió a un metge expert en leucèmia, de la Fundació Carreras. La resposta és:

Es ben conegut que les radiacions ionitzants, en qualsevol de les seves formes són causants de leucèmies de diversos tipus. El que em sembla més estrany de aquesta notícia, és el curt espai de temps entre l’exposició i la leucèmia, en especial perquè segons sembla l’exposició ha estat minima a través dels aliments. Amb tot, hem de recordar que sense haver rebut radiacions un percentatge no despreciable de pacients desenvolupen leucèmia al llarg de la seva vida. Es trata en aquest cas d’una casualitat? Dificil de saber-lo

Opinió rebatuda novament:

És molt poc científic exagerar, però no és millor la resignació. Els que no es resignen són els pesats que parlen del principi de precaució, un principi ètic i raonable, davant nous riscs i clar, davant de vells riscos que erre que erre es repeteixen (radioactivitat rere radioctivitat)

Central de Fukushima I el 2010 Font: Google Earth

Un periodista espanyol a Tokio donava alguna informació addicional: la notícia sobre el periodista japonès, que es va publicar l’11 de juliol, es limitava a parlar de la leucèmia del periodista, sense indicar-ne cap relació amb el consum de verdures. El periodista havia pres verdures a un programa de televisió que comandava, en una campanya per demostrar-ne la inocuitat. La relació de la leucèmia amb les verdures no es va fer sortir a les notícies fins el 25 de novembre de 2011. L’accident de Fukushima va tenir lloc l’11 de març de 2011. Per tant hauria menjat les verdures cap a meitat d’abril, i al cap de tres mesos tenia la leucèmia. La temptació de relacionar causa (verdures) a efecte (leucèmia) és això, temptadora, però indemostrable.

I aquí ve el dilema.

Aquest tema de la radioactivitat, com el dels telèfons mòbils, la ingesta de peixos amb mercuri, els camps electromagnètics de les connexions elèctriques d’alt voltatge, i altres de similars, posa de manera explícita algunes de les característiques del món tecnològic en el que vivim. Per una banda el fet que la demostració, en termes clàssics, d’una relació de causa a efecte entre elfenomen i els danys que pretesament provoca, especialment en dosis baixes, requereix moltes dades, difícils de recollir, i molt costoses de depurar, i la recerca s’ha d’estendre al llarg de molt de temps. En aquest cas, hi ha qui pensa que a manca d’una demostració clara d’un efecte nociu, no hi ha per què abstenir-se d’usar el mòbil, de menjar peix o de patir per una radiació difusa. A més, al final, no serà mai una relació de causa a efecte directa sinó probabilística.

I, per altra banda, es planteja el principi de precaució, que afirma que, en absència de demostració d’inocuitat, millor abstenir-se. És una posició simètrica a l’anterior. En el límit, si es prohibeixen les antenes de telèfons mòbils per evitar les possibles conseqüències, no hi haurà mai dades rels sobre els seus efectes. Les dades de morbilitat i de mortalitat dels contaminants atmosfèrics i de l’aigua, a part dels experiments amb animals, provenen gairebé tots d’episodis d’accidents, però hi ha tecnologies de les que no hi ha “accidents”, com és el cas de les radiacions electromagnètiques. No és el cas, malauradament, de la contaminació radiactiva, de la que sí que hi ha alguns episodis, a més de les dues bombes nuclears de la Segona Guerra Mundial.

Tota una altra qüestió, que es barreja amb els anteriors arguments, és la de si s’han de permetre tecnologies que, en un eventual accident, tinguin una afectació molt elevada de persones, o per al medi. Per més segures que siguin, la sensibilitat actual de les poblacions no solen acceptar els beneficis de la tecnologia si es posa a l’altra costat el resultat d’un hipotètic accident. Aquesta postura no sol ser la majoritària de les poblacions afectades, que perceben lels avantatges materials d’acollir una instal•lació no desitjada, sinó per part de la resta de població, que veu llunyans els beneficis i tem els riscos associats, normalment de manera no racionalitzada.

No hi ha acord possible entre la postura comprensiva amb les tecnologies i la que considera inacceptables els riscos derivats. La sensibilitat individual enfront de la mateixa amenaça, enfront de les mateixes dades, és molt diferent d’una persona a una altra, i les decisions en aquest camp es solen prendre no a partir d’un raciocini sinó per impuls.

Com a exemple, una discussió entre fumadors i no fumadors mostra, en una altra dimensió, la divergència d’arguments, que recorda les discussions en les tertúlies polítiques: els militants d’una o altra postura ja tenen partit pres independentment de quins siguin els nous arguments i dades que apareguin al llarg del temps. De fet, al menys dos dels que van intervenir en el diàleg de la llista de distribució tenen la tipologia escrita de militants. No hi ha un diàleg real amb voluntat d’avaluar els arguments de l’altre i eventualment canviar d’opinió..

I, al marge de tot això, en el cas de les verdures radiactives, si és cert el que diu el periodista de Tokio, hi ha hagut una considerable manipulació informativa molt esbiaixada, i inadmisible.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: