SABATES I QUÍMICA

Al món de les sabates, com en molts altres mons, coexisteixen la tecnologia i l’artesania. Si uns fabricants apel•len a la tradició, a les feines com abans i a l’artesania, d’altres usen arguments tecnològics de darrera generació. Mirem les sabates publicitades amb aquest Llueve?. No ens mullarem els peus, perquè ens hi combinen pells resistents, cosits hermètics, i, darrer argument, “corte y piso quedan perfectamente unidos a nivel molecular“. No sé l’impacte que pot tenir aquesta afirmació a algú que no coneix la química. El publicista deu considerar que és un argument definitiu.

Naturalment, en termes generals cada cop que s’usa un adhesiu, les parts que s’uneixen queden unides a nivell molecular. Adherir és unir ambdues superfícies amb alguna substància que les mulli, i el fenomen de mullar es pot descriure en termes moleculars perquè les molècules o ions de la superfície interaccionen –a nivell molecular- amb les molècules de l’adhesiu formant algun tipus d’enllaç. I això en adherir “cortes y piso” de sabates, o un segell a una carta, o una truita a una paella de ferro… El tema és amb quina força queden unides les dues parts, que dependrà de la intensitat de les interaccions entre superfícies i adhesiu. També la saliva dejuna enganxava, deien a casa.

Mirem l’anunci de les sabates Geox, on ens explica que la membrana respira perquè deixa passar les molècules de suor vaporitzades, però no deixa passar les gotes d’aigua. La suor no és una substància química, sinó una barreja. Aigua, principalment, diverses sals, especialment clorur de sodi i altres, urea, colesterol i orto i para-cresol, que tenen l’olor característica de suor fresca. Imagino que la membrana transpirable de les sabates deixa passar el vapor d’aigua, que està en forma de molècules individuals, però la resta de substàncies no. Si fossin també volàtils i es vaporitzessin, no caldria rentar-nos els peus…

Però anem a la segona afirmació, la de que la membrana no deixa passar les gotes d’aigua. Aquí s’hi amaga un magnífic preconcepte que , si no s’explicita, pot donar una visió falsa de les coses. L’aigua líquida no és una suma de gotes, de la mateixa manera que un vidre no és un conjunt de trossets de vidre. L’aigua líquida està composta per molècules d’aigua unides entre elles amb enllaços dèbils denominats ponts d’hidrogen, i el conjunt te prou cohesió com perquè el líquid tingui volum propi, però no prou rigidesa, i l’aigua flueix. I quan flueix, pot fer-ho en forma de doll continu, o en forma de rajolí, i si s’estrangula més, l’aigua flueix en forma de gotes. Però les gotes són volums d’aigua creats en aquell moment degut a la interacció entre viscositat, gravetat i tensió superficial de l’aigua en el punt on es genera la gota. No és que surti la gota que ja hi havia a l’aigua, sinó que es crea en aquell moment. El mateix passa quan es diposita rosada: l’aigua en estat de vapor condensa i, si la superfície ho permet,es generen gotes, que obviament abans no esixtien.

De fet són peces de Tente

I això em fa pensar en el cartell de l’Any Internacional de la Química 2011 que la Societat Catalana de Química, de l’Institut d’Estudis Catalans ha penjat a la seva seu del carrer del Carme de Barcelona. Pretén representar un joc de construccions infantils, que no és, per cert, de la marca Lego sinó de Tente, marca catalana desapareguda el 2007. Això es pot veure perquè les peces tenen orificis en cada sortint. Les peces de Lego tenen una inscripció amb la marca.

La idea de que la complexitat del món pot ser explicada com l’ensamblament d’àtoms, cadascun dels quals té una forma i unes característiques específiques, ja ve de Demòcrit i de Leucip. Llàstima que la imatge ajudi a perpetuar aquest concepte fals. Ja he tingut ocasió de comentar altres vegades que a la matèria ordinària no hi ha àtoms, si exceptuem els gasos nobles. A la matèria hi ha ions, com a les sals, o nuclis d’àtoms compartint pocs o molts electrons amb altres nuclis, com en les estructures covalents i metàl•liques. Això de que la matèria s’estructura a partir d’àtoms juxtaposats, i que l’estructura formada es pot desmuntar tornant a donar els àtoms és una visió massa elemental, i que potser no cal contribuir a fomentar.

A més, és una llàstima que al cartell les mides dels diferents blocs no tinguin res a veure amb les dimensions reals dels àtoms que representen. Aquest heli tan gran i aquest cobalt tan petitet…
Ja vaig criticar en aquest blog el cartell que ha penjat la meva facultat. Ara el cartell de la SCQ… Deu ser l’edat, que em torna intransigent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: