BISCÚTERS

Fins el 2 d’octubre es pot veure al Museu de Badalona una petita exposició sobre el biscúter, un petit vehicle de quatre rodes classificat com a automòbil, que per a la meva família va representar el primer mitjà de locomoció familiar (1957). El nom és la hispanització de bi-scooter, “moto doble”, que li va donar el seu inventor, l’enginyer aeronàutic francès Gabriel Voisin, que no va poder fabricar-lo a França per diverses raons no del tot clares.

Els propietaris de biscúters es saludaven quan es creuaven per la carretera. Era un signe de complicitat des de la pobresa del vehicle, però des de la voluntat i optimisme de la llibertat de circular que et donava. Amb un biscúter varem anar –dos adults i dos nens- a Puigcerdà (pujant i baixant la Collada de Toses en un dia), a Olot, a la Costa Brava… Per un vehicle que no tenia més que 9 cavalls, no es pot demanar més. Avui sembla ridícul parlar d’això, però eren heroïcitats. 25000 Pta, uns 150 €, però que en aquell temps era el sou de dos o tres anys. Se’n van fabricar uns 12000, de diferents sèries, incloent-ne un de càrrega amb carrosseria de fusta, i un esportiu amb carrosseria de fibra de vidre.

Quatre dades tècniques: 240 kg de pes, amb carrosseria d’alumini. Motor Hispano Villiers de moto, de dos temps i 0,197 litres, amb potència de 9 cavalls a 4800 rpm. Als primers models s’arrancava amb una palanca manual, com els motors fora borda. Més endavant s’hi va incorporar arrancament elèctric. 3 marxes endavant, sense marxa enrera als primers models fabricats: pesava tan poc que es tirava enrere treient el peu a fora i empenyent. Per aparcar s’aixecava la part de darrera amb les mans i es desplaçava. Carburant: mescla de gasolina i un 5% d’oli lubricant. Consum: 4,5 litres cada 100 km. Descapotat, i capota de lona de posar i treure. Amb portes de lona també mòbils. La publicitat deia que podia anar a 75 km/h, però a casa no va passar mai de 60, no podia més aquell trastet.

Va ser el microcotxe més popular, que a partir del 1957 va competir amb l’Isetta BMW, el Goggomovil, el PTV… i qui els va desplaçar a tots va ser, a partir de 1960, el SEAT 600, que valia 100000 Pta però ja era un cotxe amb més cara i ulls.

A més dels aspectes emotius i sentimentals, he reflexionat una mica sobre com canvia el món. Si ho comparo amb el meu vehicle actual, un Toyota Prius, aquest és el doble de llarg, molt més ample, pesa sis vegades més, pot carregar més del doble de gent i paquets i pot anar molt el triple de depressa. Té moltes més seguretats, començant pels cinturons de seguretat i seguint pels air-bags i la carrosseria amb habitacle indeformable. Però consumeix el mateix o menys, i és molt menys contaminant, perquè no crema oli ni fa fums amb emissió d’hidrocarbur.

La tecnologia ens permet unes prestacions molt millors, més seguretat, més comoditat i menys contaminació. I a un preu comparativament més baix. Tot això és bo. La competència entre marques i l’increment de la producció baixen els preus, augmenten les vendes i milloren els productes. Però com a contrapartida hi ha més consum de materials, tenim més residus al final de la vida útil, i les carreteres i ciutats estan més saturats… Cap on anirà el futur? I cap on hauria d’anar?

Permeteu-me una expansió personal, amb la foto adjunta: jo sóc el nen més alt. Santa Fe del Montseny, 1957.

Portada fulletó exposició biscúter

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: