ITAIPU

He tingut ocasió de visitar recentment la central hidroelèctrica més gran del món, per ara: la central hidroelèctrica d’Itaipu, entre el Brasil i el Paraguai. Les xifres de l’obra són espectaculars. 20 turbines, cadascuna de 700 MW de potència, que equivalen a unes 15 centrals nuclears estàndar. Es instal•lada sobre el riu Paraná, del que en reté 29000 hectòmetres cúbics, al llarg de 200 km de riu que inunda 1400 quilòmetres quadrats. La capçalera de la represa té vuit kilòmetres de llarg, i s’alça a uns 200 m sobre el llit antic del riu en el lloc de més fons Produeix el 95% de l’energia elèctrica que consumeix el Paraguai, i el 24% de la del Brasil.

No poso dades de les centrals hidroelèctriques d’aquí per comparar, perquè plorariem.

És una atracció turística, amb una pila de visites organitzades diàries, per l’exterior i per l’interior. A l’any són uns 400000 visitants, principalment de Brasil, del Paraguai i de l’Argentina.

La potència instal•lada de la presa de les Tres Gorges, a la Xina, sobre el riu Iang-Tsé (o Iang-tsé, Iangtsé o Iang-Tse), és més gran que la d’Itaipu, però aquesta té un règim d’aigua més constant, i segueix essent la primera productora.

Vista parcial de la presa d'Itaipu

Una de les vint conduccions d'aigua cap a les turbines

La presa d’Itaipu destaca a la publicitat que, per ara, és el sistema renovable de producció d’energia més gran del món. A part del matís de que el que és renovable és l’aigua de la presa, i no l’energia elèctrica que produeix, que sempre és nova, l’afirmació de que les instal•lacions hidroelèctriques a aquesta escala són energies renovables, i per tant sostenibles, té els seus detractors. Per raons socials, com és que es van desplaçar més de cent comunitats guaranís de les seves terres, unes 50000 en total. A la Xina han estat uns dos milions de desplaçats. O pel fet que canvia el règim de fauna i flora del lloc, o que genera una gran superfície de fermentació anaeròbia que provoca desprendiments de metà, el conegut gas d’efecte hivernacle. O l’increment paulatí de la contaminació de l’aigua acumulada. O les modificacions ecològiques, econòmiques i socials aigües avall. I tot és veritat.

Ens trobem aquí el problema de l’energia, i els problemes connexos de la crisi de primeres matèries i el canvi climàtic. “Generar” energia –és a dir, fer que formes d’energia existents a la natura siguin disponibles allà on i quan les necessitem- requereix modificar la situació de la natura. L’energia present al nucli dels àtoms radiactius es pot aprofitar, amb les instal•lacions adequades. L’energia present als enllaços químics de les molècules del petroli o de la llenya es pot aprofitar. L’energia de l‘aigua de la pluja, del vent, de les marees, tot es pot aprofitar a costa de modificar la naturalesa. Quin preu estem disposats a pagar com a individu, com a poble, com a comunitat, com a estat, com a humanitat, per tenir un quilovat? Un preu en unitats monetàries, en sacrifici de paisatge, en risc de malaltia, en increment de la velocitat del canvi climàtic, en contaminació atmosfèrica?

Les tècniques de gestió de problemes complexos, com l’avaluació de cicles de vida no ens aporten prou informació, perquè no poden incloure-s’hi aspectes psicològics ni socials. El dret individual d’un pagès a viure a la seva masia topa amb el dret col•lectiu d’altres pagesos a regar el seu camp amb l’aigua que retindria l’embassament per al que cal expropiar el primer pagès. La solució que es va trobant és a valorar en diners el sacrifici personal. Als guaranís d’Itaipu els han compensat econòmicament amb diners i amb programes socials, però el conflicte hi segueix present. El que abans era viable –moure dos milions de xinesos per al benefici dels altres vuit-cents milions – ara seria inacceptable. Però l’energia per a la Xina, per al Brasil, per a l’ïndia ha de sortir d’algun lloc. Eficiència, eficàcia i estalvi també. Però els cal més energia, en això tothom hi està d’acord.

No crec que aquests siguin problemes que tinguin una solució. Més aviat els imagino com a conflictes per als quals cal anar trobant sortides, que seran vàlides durant un temps fins que les circumstàncies i les percepcions socials es vagin modificant per l’acció dels moviments socials i l’evolució de les percepcions. La principal dificultat és que avui sabem que hem de pensar no només en els problemes d’avui, sinó preveure quins seran els problemes de futur i, amb les accions d’avui, procurar que no s’arribin a plantejar. I si ja és difícil practicar la solidaritat amb els que tenim al costat, als que veiem si sabem veure’ls, més difícil és fer-ho amb els de generacions futures, als qui ni veiem ni veurem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: