LA QUIMERA DE CRÉIXER

Dos dels darrers llibres que he llegit concideixen en la necessitat de que agafi les regnes del pensament una nova aristocràcia. El llibre de Jordi Llovet, ja comentat a aquest blog, i el llibre de Ramon Folch, “La quimera de créixer” de La Magrana (Maig 2011), i que té com a subtítol “La sostenibilitat en l’era postindustrial“. Des de perspectives molt diferents, però coincidents en el diagnòstic: falta gent que sàpiga pensar, i que els seus pensaments siguin la guia per orientar el pensament social, i que els polítics orientin les seves opinions, propostes i decisions de govern a la llum de pensaments fonamentats, no populistes ni demagògics, no basats en llocs comuns ni en ideologies obsoletes. Els nous aristòcrates serien els pensadors, líders d’opinió pels seus mèrits –meritocràcia- i no per la seva nissaga familiar, pels seus ascendents polítics ni per la seva ideologia.

I, quines són les idees de Ramon Folch, les brillants idees, exposades clarament en el seu llibre? El títol ja ho apunta: hi resumeix el seu pensament sostenibilista, que inclou idees socioambientals, econòmiques, tècniques i científiques. A partir de constatacions i evidències expressades pels científics –la contaminació local, i després la contaminació global, l’efecte hivernacle i el seu derivat, el canvi climàtic, Folch disecciona aspectes específics del problema global, que resumeix en una frase: La biosfera diu prou.
Des d’una perspectiva que jo veig antropocèntrico-escèptica, un reflex de les idees de Margalef, s’hi analitza el problema de la crisi energètica, crisi per esgotament de les energies fòssils, per la dificultat que les renovables satisfacin la demanda creixent i per la necessitat de reduir la quantitat d’energia que les nostres societats demanen. Es dedica bona part del llibre a la sostenibilitat urbana i del territori, amb idees sobre gestió de l’aigua, sobre la funció de la pagesia, sobre el verd urbanístic, sobre la planificació de la urbanització…

Per cert que, escrupolós amb la terminologia,amb molta precisió no parla d’energies renovables sinó de fonts renovables d’energia. Com molt bé diu, l’energia no es renova, perquè un cop s’usa –un cop ha fet el seu treball, i mai millor dit- , ja ha passat, i el que es renova és la disponibilitat de més energia, però aquella, la que s’ha usat, no es renova. L’energia no es renova… i l’entropia va augmentant.

Veig una limitació en el llibre. Queda clar que les nostres societats post-industrials han de deixar de créixer, han de reduir la seva despesa energètica, han de gestionar millor l’aigua, han de gestionar millor el territori. Tot això es detalla amb idees concretes, realitzables amb costos assumibles. Però alguns dels problemes que el llibre aborda són d’abast mundial. Què fer amb el creixement de països emergents o ja emergits del tot, com la Xina, l’Índia, el Brasil… Amb creixement demogràfic, amb creixement de la despesa energètica per capita, amb requeriments de primeres matèries per a la satisfacció de llurs necessitats de transport, de confort, d’aliments…

Què en diu el sostenibilisme de com abordar a escala planetària el problema? Hi ha un pensament sostenibilista mundial amb propostes més enllà de proclames altermundistes?

Llegeix el llibre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: