EL POBLE VOL QUE PACTEM, L’OPERACIÓ SORTIDA I LA CÀMERA DE FOTOS

Cada cop que es coneix el resultat d’unes eleccions hi ha comentaristes i polítics que afirmen, per exemple, que “el poble vol que pactem“, o que “els electors ens demanen que fem un canvi de rumb“, o que “els catalans han dit prou“, i altres vaguetats del mateix estil, referint-se sempre a col•lectius genèrics. Com a argument retòric pot passar, però la imatge que es desprèn de les frases és la de que hi ha un “poble“, o uns “electors” en conjunt, quan aquests conjunts són la suma de una gran quantitat de vots individuals, cadascun pres en decisió personal i secreta sense comunicar-se amb la resta.

Aquest concepte de “poble” és un concepte de mitjana global, com podria ser el concepte “temperatura de la Terra“. No hi ha una temperatura de la Terra. Hi ha la temperatura de cadascun dels punts de la Terra, i després hi ha una manera de sumar-les i fer-ne una mitjana, i del resultat del càlcul s’obté un valor en mitjana. Aquest valor és el que permet parlar als climatòlegs de l'”augment de la temperatura mitjana del planeta“, i correlacionar-ho amb valors de concentració de CO2 a l’aire, que també són valors en mitjana, però molt menys dispersos que els valors de temperatura.

Quan posem un termòmetre a un lloc per mesurar-ne la temperatura, si es posa ben posat –que no li toqui el sol, que hi passi aire, que no sigui dins d’una capsa tancada, etc- s’obté un valor concret, que representa amb precisió el valor de la temperatura de la massa d’aire que circula per allà. Realment aquesta temperatura, a escala microscòpica, fluctua força però no ens n’arribem a adonar perquè la inèrcia de l’aparell no permet detectar-ho. Hi ha aparells –anemòmetres de fil calent, per exemple- que sí que ho permeten veure, però no són habituals, i no ens servirien de res a efectes pràctics quotidians.

L’analogia no es pot portar gaire lluny. Mesurar temperatures no és com mesurar expressions de voluntats polítiques manifestades en vots. Actualment a les votacions d’aquí –excepte al Senat- només es pot votar per un candidat, o per un partit. Cada acte de votació està reduint tota la complexitat de la reflexió, el sospesar pros i contres, la comparació de programes, etc, a un únic valor. És com un arrodoniment de decimals a un nombre sencer: en una decisió entre dos partits A i B cadascú es posiciona, i, exceptuant els votants que són molt militants, cada elector se situa en una posició més o menys intermitja. Per dir-ho en números, un pot estar en un 20% per A i un 80% per B, i acaba votant B. O en un 40% per A i un 60% per B, i també acaba votant B. El vot final és al cent per cent per a B en ambdós casos, perquè no es pot repartir el vot. Podria ser que guanyés el partit B per una majoria absoluta aclaparadora, però potser en el cor dels votants aquesta majoria absoluta fos molt relativa…

Aquesta situació em fa pensar en l’operació sortida de les grans ciutats. Des de les autoritats que dirigeixen el trànsit a vegades aconsellen “distribuir l’hora de la sortida de la ciutat“. Però jo, individualment, no puc distribuir la meva hora de sortida. O surto a les 4 o a les 5, però no puc fer altra cosa que decidir en base al que imagino que serà el comportament més raonable, segons l’experiència o el que m’imagino que faran els altres. Però jo no puc repartir-me. Si fossim mil i ens ho parléssim podriem repartir-nos-ho, però jo sol no.



Aquest comportament també em fa pensar en les càmeres de fotos, siguin digitals o analògiques, siguin reflex o no. Una foto només es pot prendre amb una determinada velocitat i amb una determinada obertura del diafragma, una sola combinació per a cada foto. Les màquines modernes tenen mil sistemes d’ajut i d’ajust: avaluen la llum de l’objecte en un únic punt o fan una mitjana de tot de punts de tota la imatge; o bé es pot seleccionar un programa temàtic, per exemple d’esports, que seleccionarà una velocitat molt ràpida però amb més obertura; o es pot usar un programa manual, en que l’usuari pot seleccionar velocitat i obertura segons els seus criteris. Però al final, la foto es prendrà amb una única obertura i una única velocitat. I acabarà sortint el que surti. Per tal de matisar-ho hi ha programes d’edició posterior, que reduiran les ombres i enfosquiran els punts més brillants, o eliminaran els ulls vermells, però això ja és manipular. La imatge era una.

Tenim, doncs, un sol vot per donar a un únic partit. Fem la nostra sortida de la ciutat a una única hora. Fem una foto només amb una única combinació de velocitat i obertura. Tota la informació, tota la reflexió, tots els automatismes que vulguem, però al final acabem triant un únic valor.

En molts altres moments de la vida hem de prendre decisions davant de disjuntives, algunes de molt vitals. M’opero o no? Demano una segona opinió? I quan la tingui, si no coïncideixen, m’opero o no? Demano una tercera opinió? Quantes opinions haig de demanar per prendre una decisió amb una certesa suficient, certesa que mai no serà absoluta? I, al final, tant és que la decisió la prengui amb un 99% de certesa com amb un 51% de certesa. Un cop presa la decisió, la tenim decidida al 100%, i en molts casos és irreversible.

A la meva branca de coneixement –l’enginyeria química- hi havia un llibre, el Himmelblau, que tenia un capítol amb el títol de “Enginyeria en presència d’incerteses“. Pel fet que hi ha molta més informació i molta més complexitat –quina llet compro?– , ara hi ha cada cop més incerteses en tots els ordres de la vida, i això pot generar conflictes personals. Hi ha gent que pateix seriosament perquè dubta de a quin contenidor de reciclatge ha de tirar un determinat residu. I per acabar-ho d’enredar, sol passar que com més compromesa és la decisió a prendre, menys informació hi ha per prendre-la. Deu ser una de les causes de tantes angoixes i ansietats actuals, incloses les teves i les meves.

Per reduir angoixes i ansietats, arbitrem mecanismes, mecanismes externs per facilitar les coses. Per exemple, volem intentar que les decisions dicotomes, de partit A o partit B, es converteixin en decisions graduades, i per a això, propugnem llistes obertes. Per exemple, procurem arbitrar protocols d’actuació, decidits en fred per altres, que m’evitin l’haver de prendre decisions compromeses en calent: en el cas dels metges, tenir definits protocols d’anàlisis i proves clíniques que vagin orientant el diagnòstic i evitin que jo m’equivoqui i que em demandin. Si algú s’ha equivocat, ha estat el protocol, no jo.

Contra l’exigència de responsabilitats, dilució de responsabilitats en el col•lectiu.

Una resposta a EL POBLE VOL QUE PACTEM, L’OPERACIÓ SORTIDA I LA CÀMERA DE FOTOS

  1. La lectora corrent escrigué:

    Quan només hi havia Telefònica i només hi havia TVE, la meva vida tenia moltes menys incerteses. Per tant, viva la incertesa!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: