ADÉU A LA UNIVERSITAT

Jordi Llovet (Barcelona, 1947) professor emèrit del departament de Filologia Romànica de la UB, m’ha fet pensar totes les vacances de Setmana Santa i fins avui. Ha publicat un llibre, titulat “Adéu a la Universitat“, en català i castellà (Cercle de Lectors, Galàxia Gutenberg). Té per subtítol “L’eclipsi de les humanitats“.

No conec de res l’autor, tot i que conec dos dels seus amics : en Fèlix Ibáñez, professor de la UAB, per raons de parentiu familiar sobrevingut, i Enrique Vila-Matas, reconegut escriptor en castellà, a qui fa quaranta-cinc anys que no veig, i que sèiem junts a 5è, 6è de batxillerat i Preu, als Maristes La Immaculada, cap als anys 60. De lletres –molt “de lletres”- tots tres.

La tesi del llibre, perquè és un assaig de tesi, és que les humanitats s’eclipsen. Més pormenoritzadament, i que em perdoni l’autor pel resum que en faig, no sé si prou representatiu del seu pensament:
• Les humanitats són imprescindibles per a la formació de les elits dirigents dels pobles i de les societats. Aquestes elits han de ser l’aristocràcia cultural, que doni sentit i orientacions vitals.
• La Universitat ha deixat de fer el seu paper de formador de les elits, per convertir-se en un centre de formació professional, en el sentit genuí del terme.
• La cultura humanística dels estudiants i professors ha caigut en picat, i sense noció de que això sigui un problema
• L’ensenyament secundari té part de responsabilitat en la situació
• Les noves tecnologies aplicades a les aules no fan més que agreujar el problema, perquè substitueixen el diàleg i la paraula per l’escriptura i, sobretot, la imatge; i substitueixen el raonament per la cerca compulsiva d’informació. I no són eines adequades per a les humanitats.
• El Pla Bolonya s’ha convertit, a Espanya, en el mecanisme que acabarà per eclipsar el que queda de les humanitats.
• Les humanitats d’alt nivell acabaran fent-se fora de les aules universitàries, com ateneus, cercles, i associacions.

Al text hi ha moltes més coses, òbviament. Ple d’erudició i de cites cultes -quina enveja-, fa un repàs de la trajectòria de l’autor pel món universitari, i per la història de les universitats com a centres on la dialèctica entre cultura humanística i formació per a la professió hi és present des de l’edat mitjana.

I el meu problema és que hi estic en total acord i en total desacord alhora. Com a quasi-coetani de l’autor, considero que la cultura que s’impartia al batxillerat “d’aquell temps” era molt superior a l’actual. I m’agrada tenir-la.

Però l’autor no diu res de la progressiva modificació del pensament occidental degut a ls nous coneixements científics. No analitza el problema de les dues cultures: Com fer filosofia actualment sense tenir present les noves interpretacions científiques de la realitat física? Limita gairebé les “noves tecnologies” a la presència dels ordinadors a les aules. No diu res de com educar en un món multicultural i on els coneixements s’incrementen de forma vertiginosa. Com fer agafar el gust per la lectura en un món plagat d’estímuls sensorials efímers i de consum inmediat sense gaire reflexió. I tants altres motius per la crítica

I, malgrat tot, em reconec en la crítica que fa l’autor. I això em planteja el dubte de com compaginar els dos móns, les dues cultures.

I no en tinc la resposta.

La única vegada que em van demanar una opinió va ser quan vaig coordinar un grup de mestres i professors de secundària per fer les línies mestres de l’educació científica i tecnològica de l’ensenyament infantil, d’EGB i de batxillerat, en el marc del debat curricular per a la reforma del currículum no universitari, el 2005. Va ser part d’un document teòric força vistós, en que es coordinaven cinc àrees que cobrien tot el sistema educatiu. I que se’n va anar en orris en passar-se a intentar concretar quantes hores de cada assignatura tocaven a batxillerat… I no hi van valdre propostes transversals ni globalitzadores.

Cada cop més em sembla que el sistema educatiu a tots els nivells és el motor immòbil, que deia Sant Tomàs d’Aquino per referir-se a Déu: fa moure els altres però ell –i Ell- són, en el fons, immutables .

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: