LA PETJADA DE CARBONI

Estem en ple descrèdit públic de les centrals nuclears com a conseqüència de la catàstrofe de Fukushima. Utilitzo una terminologia que no m’acaba de plaure, perquè el terme catàstrofe no és prou quantitatiu, atès que encara no hi ha una valoració fiable dels efectes.

Una de les principals línies de suport a l’energia nuclear és que no contribueix a l’agreujament del canvi climàtic, perquè les emissions de CO2 durant el període d’explotació de la central són molt escasses, comparades amb l’ús de combustibles fòssils per a la mateixa funció d’obtenir electricitat. Ara d’això no se’n parla, però se’n parlarà d’aquí a poc, quan l’electricitat de les centrals nuclears que per motius electoralistes s’hagin tancat hagi de ser obtinguda mitjançant altres fonts.

Però no és només l’obtenció d’electricitat o el transport les fonts de generació de CO2 a l’atmosfera. Al marge de la respiració humana i de la biosfera, molts processos industrials generen CO2. I des de fa un cert temps que es treballa en la minimització de la generació de CO2 en tots els ambients. Hi ha diversos procediments de calcular quin és l’impacte de cada activitat en termes de CO2. És el que es denomina la petjada de CO2 o l’empremta de CO2. Hi ha diverses pàgines web que ajuden a calcular aquest impacte en termes individuals, com per exemple aquesta

Segons els càlculs, un habitant del nostre entorn genera un promig de 8400 kg de CO2 a l’any, un dels USA uns 21000 i un habitant de Bangla Desh uns 300 kg. També les indústries treballen en el mateix sentit.

Hi ha dues petjades de carboni: La petjada de carboni corporativa, que s’obté seguint una metodologia normalitzada (ISO 14064) i que genera els informes de gasos d’efectes hivernacle i tot el comerc de drets d’emissió de diòxid de carboni; i la petjada de carboni de producte, que correspon a la quantitat de gasos d’efecte hivernacle generats al llarg del cicle de vida de la unitat de massa d’un producte.

I una bona notícia és que les indústries comencen a incorporar arguments ecològics en la promoció i publicitat dels seus productes, no només dels dirigits al públic directament consumidor, sinó en els dirigits a altres indústries. Un exemple entre molts altres el trobem en el fulletó del que en presento una pàgina, la corresponent als aspectes de sosteniblitat d’una primera matèria per a detergents.

Fórmula esquemàtica del cocoat de glicerina oxietilenat

Des de fa molts anys que les primeres matèries per a detergents domèstics i industrials deriven de dues fonts principals: els olis i greixos, i els derivats del petroli. L’empresa Kao, una de les primeres empreses japoneses a introduir-se a Catalunya i Espanya, té línies de productes derivats de l’oleoquímica, i una de les recents és el producte Levenol. És un derivat de l’oli de coco: té una estructura similar a un triglicèrid dels que componen tots els greixos, o dels que trobem a la sang, però amb molècules d’òxid d’etilè incorporades a les cadenes del greix. R és una cadena saturada de carbonis d’una longitud promig de 12. I x, y i z indica un nombre variable d’unitats d’òxid d’etilè variable segons les propietats del producte final que es desitgi.

L’aspecte interessant que vull destacar és el fet que en el fulletó dirigit a fabricants de detergents –els formuladors finals- una pàgina, reproduida aquí, és dedicada a aspectes de sostenibilitat. Hi figura l’anàlisi del cicle de vida (LCA analysis), la petjada de CO2 i d’aigua, aspectes de sostenibilitat i el perfil ecotoxicològic. No són les dades completes, evidentment, sinó la publicitació en un fulletó comercial.

En alguna cosa s’avança.

Informació ecològica en el fulletó del Levenol