ELS BOTINS DE GOROTEX NO PERMETEN QUE EL FRED TRASPASSI

El cartell que hi ha a la il·lustració estava en una sabateria ortopèdica propera al meu domicili. Tres errors salten a la vista en llegir-lo.

Els dos primers són obvis: “Traspassa” és una paraula catalana en un cartell en castellà. I el producte que impermeabilitza peces de vestir i calçats no és Gorotex sinó Gore-Tex. Aquest nom està compost pel cognom del seu inventor, Robert Gore, i la primera síl·laba de la paraula tèxtil. Com és ben sabut, és un teixit membrana, que consisteix en diverses capes que li donen resistència i suavitat d’ús, i al mig s’hi col·loca una capa de politetrafluoroetilè (“teflon”) microporós, que frena el pas de les gotes d’aigua per capil·laritat, però que permet el pas de les molècules d’aigua de la transpiració. El resultat és un teixit impermeable però transpirable.

Però l’interessant és el tercer error. “No traspassa ni el fred ni l’aigua”. Deixant a banda que l’aigua en forma de vapor sí que traspassa, el més significatiu d’aquesta frase és que equipara una substància, l’aigua, amb una sensació, el fred, i considera a tots dos capaços de ser frenats per una membrana. Estem en un concepte del segle XVIII. Recordem-ho breument.

El desenvolupament de la química i la física dels gasos, al llarg dels segles XVII i XVIII, va visualitzar-ne l’existència i les seves propietats, molt diferents a les de les substàncies conegudes fins a aquell moment. Va sorgir llavors (Stahl, 1710) la teoria del flogist, que se suposava que era un fluíd que es desprendria durant les combustions i que passaria des del cos que cremava cap a l’aire. Les cendres de fusta pesen menys que la fusta abans de cremar, per la qual cosa se suposava que aquest flogist tenia un cert pes. Però en algunes combustions, com la del magnesi, les seves cendres pesen més que abans de cremar. I això només es podria explicar suposant que el flogist tingués en aquests casos un pes negatiu, concepte una mica difícil d’imaginar. Aquestes i altres incoherències van portar a modificar el concepte del flogist. Lavoisier va interpretar correctament que les combustions eren reaccions químiques en què un dels reactants era l’oxigen, que unes vegades quedava fixat en les cendres –cas del magnesi- i unes altres es desprenia en forma de gas com a diòxid de carboni, com en les combustions de matèria orgànica.

Per explicar els canvis de temperatura involucrats en les reaccions, es va suposar l’existència d’un fluíd imponderable –sense pes- que transportés la calor d’un cos a un altre, i es va denominar calòric. Durant un temps es va suposar que existia un altre fluíd que transportava el fred, i que es va denominar frigòric. El 1780 Prévost va suggerir que el frigòric no tenia existència real, i que era simplement una falta de calòric. Els raonaments de Lavoisier i de Laplace van convèncer a la comunitat científica del paper de l’oxigen en les reaccions de combustió, així com de la teoria del calòric per explicar els canvis de temperatura en les reaccions i en altres fenòmens.

Els experiments decisius per a la superació de la teoria del calòric van ser desenvolupats per Rumford (1798), que va observar que el mandrinat de peces de metall per a canons desenvolupava sempre calor, sense que s’esgotés mai la seva hipotètica quantitat de calòric. Posteriorment Grove i Helmholz van intuir l’equivalència entre els canvis que tenen lloc en diferents facetes del món físic (canvis tèrmics, fregaments, acceleracions, fenòmens elèctrics i magnètics) generant així el concepte de la conservació de l’energia. Clausius (1850) i Joule van desenvolupar els principis de la nova ciència de la termodinàmica, en la qual s’introdueix el concepte d’energia interna com a característica de cada cos, variable que depèn de la seva massa, de la seva temperatura i de la seva composició. La teoria del calòric va ser totalment abandonada a la fi del segle XIX.

I aquí ve el meu anunci en ple segle XXI, anacrònic en el seu llenguatge. L’afirmació que amb els botins “no traspassa el fred” és conceptualment dels temps del frigòric. Després de 1780 s’hauria d’haver escrit que amb els botins “els seus peus no perdran calòric”. I després de 1850 i fins avui, l’afirmació científicament correcta seria que amb els botins “l’energia interna dels seus peus es mantindrà aproximadament constant”. Però qui diu així les coses.

Això planteja la qüestió, ben coneguda, de que el llenguatge quotidià i el llenguatge científic són dos registres diferents, moltes vegades contraris. Que al seu torn planteja de vegades el dilema de com educar en ciències, si amb el llenguatge científic o amb el llenguatge quotidià. Evidentment –almenys per a mi- cal partir del llenguatge quotidià de l’alumne per anar construint al seu costat el llenguatge científic, que no es pot pretendre que substitueixi al llenguatge quotidià. Simplement es tracta que l’alumne sigui competent en tots dos i els usi en el context adequat, sabent que un li dóna certeses científiques i l’altre li permet ser comprès pel seu entorn. Ho fem tots cada dia. Cada dia “el Sol s’aixeca i es pon”. I després d’usar el WC, tots “estirem la cadena” encara que hàgim aixecat un dispositiu, girat una palanca o premut un botó.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: